'Sanr Pere M. Sans Jordà', de Josep Serrano Daura

Com a cloenda de l'Any Jubilar pel 25è aniversari de la canonització del fill d'Ascó Pere Màrtir Sans i Jordà, la parròquia ha repartit per les llars del poble un petit llibre de Josep Serrano Daura que recull la vida i obra d'aquest bisbe màrtir que va néixer a Ascó el 1680.

Els apartats de què consta la publicació abasten la figura de Pere Sans tant des del punt de vista religiós com cultural i civil:

- Origen, vocació religiosa i ordenació.

- Missioner a la Xina.

- L'activitat missional.

- L'episcopat.

- La persecució de 1746.

- L'execució del bisbe Sans.

- La beatificació.

- Memòria i canonització.

- Per pregar.

Aquesta publicació forma part de la col·lecció Sants i Santes que edita el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona.

Manifest del Correllengua 2026

L’ofici d’estimar una llengua

En homenatge a Josep Maria Espinàs

Definit per ell mateix com un “home de fer feines”, la tasca per la qual estem i estarem en deute perpetu amb Josep Maria Espinàs és la d’haver mantingut el català com la llengua natural del poble: una llengua clara, rica i normativa. 

L’Espinàs —perquè així li hem dit sempre— era perfectament conscient de la càrrega històrica que pesava sobre el nostre idioma. Amb una habilitat prodigiosa, va saber portar el català als espais de consum de masses, despullant-lo de qualsevol feixuguesa i fent-lo atractiu per a tothom. Ho va aconseguir en camps tan diversos com la Nova Cançó, la publicitat o l’articulisme diari, on cada paraula era un pont i no un obstacle. 

No és casualitat que la cançó catalana que avui canta mig món porti la seva firma: el Cant del Barça. L’any 1974, quan l’Espinàs i en Picas en van escriure la lletra, es van proposar que cada vers tingués sentit per ell mateix. I quina fita: “Tot el camp és un clam”, “Tant se val d’on venim”, “Tots units fem força”, “Una bandera ens agermana”, “Tenim un nom, el sap tothom”... Van encertar-la tant que, mig segle després, ningú s’imagina cap altre himne. L’Espinàs va ser un model d’utilitat; anava sempre de dret a la solució més pràctica, entenent la llengua com un vehicle de transport d’idees, lliure i viu. 

Però no ens confonguem: la seva senzillesa no era ingenuïtat. L’Espinàs sabia bé, com deia Joan Fuster, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. En ple franquisme, quan li preguntaven per la situació de l'escriptor català, ell responia amb un somriure sota el bigoti: “Escriure en català és una sort. L’escriptor català té un avantatge que no té cap altre escriptor al món, que és que disposa d’una causa per la qual lluitar: la seva pròpia llengua. Nosaltres disposem d’aquest anacrònic privilegi, i en dic privilegi perquè en un món on només es parla de crisis d’ideals, disposar d’un ideal col·lectiu és un gran privilegi”. Era una crida a la resistència sense victimisme, una invitació a agafar les armes culturals amb l'orgull natural d'aquell qui fuma en pipa i sap que té la raó. 

Va posar la seva popularitat al servei de la causa. Sabia que cada vegada que algú el reconeixia en un cafè, la literatura catalana guanyava un lector. Amb el seu talent immens, va treballar molt i es va queixar poc. Ens ha deixat una obra monumental —desenes de llibres, centenars d’aparicions en ràdio i televisió, milers d’articles— on feia servir el català per explicar el més universal: el comportament del gènere humà. 

Fins a l’últim dia, l'Espinàs va ser un home exigent. Enganxat a les pàgines del diccionari, volia respondre de cada paraula que sortia de la seva màquina d’escriure Olivetti. Per això avui, en aquest Correllengua 2026, reivindiquem la seva figura. Perquè el català no és només una herència que cal guardar, sinó una eina que cal fer servir, caminar i escriure cada dia. 

Com feia l'Espinàs, amb intel·ligència, autoexigència i mans a la feina continuem fent camí, pas a pas, paraula rere paraula. Que el seu exemple ens serveixi per recordar que viure en català no és cap anacronisme, sinó el nostre privilegi més gran. 

Antoni Bassas 
Periodista

El Club de Lectura d'Ascó enceta una nova etapa amb el periodista Oriol Gracià Carles

45 anys del Centre de Lectura d’Ascó: una història que va començar molt abans

Avui fa quaranta-cinc anys, el 22 de setembre de 1981, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava l’Ordre per la qual es donava publicitat al conveni de creació del Centre de Lectura Municipal d’Ascó. Aquella disposició, signada pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Max Cahner, i per l’alcalde d’Ascó, Joan Carranza Balsebre, formalitzava la incorporació del nou Centre de Lectura a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat.

Però aquella signatura no representava el naixement de l’interès per facilitar l’accés als llibres i a la lectura al nostre poble. La història venia de molt més enrere.

Una Agència de Lectura l'any 1958

Les actes de l’Ajuntament d’Ascó ens permeten documentar un primer precedent l’any 1958. En la sessió del 6 de març d’aquell any es va donar compte d’un escrit del president del Patronato del Servicio de Bibliotecas en què s’informava que, en les localitats de menys de 2.000 habitants, no s’autoritzava la creació de biblioteques municipals.

La resposta de l’Ajuntament va ser buscar una alternativa. La corporació va acordar establir una Agència de Lectura, habilitant un local de la Casa Consistorial i facultant l’alcalde per proposar les persones o la junta que se’n farien càrrec.

Uns mesos més tard, en el Ple del 17 de desembre de 1958, l’alcalde informava que aquella Agència de Lectura ja s’havia constituït i que estava vinculada al Centro Coordinador de Bibliotecas. El servei rebia lots de llibres ambulants que es renovaven periòdicament i, a més, s’havia comunicat l’arribada d’un lot que quedaria fix a l’Agència: 29 volums valorats en 4.427 pessetes.

La corporació acordava continuar les gestions per aconseguir més donacions de llibres.

De l’Agència de Lectura al Centre de Lectura

Vint-i-tres anys després, aquella voluntat havia fet un pas important.

El conveni signat el setembre de 1981 establia la creació del Centre de Lectura Municipal d’Ascó, que quedava integrat a la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat i adscrit funcionalment a la Central de Biblioteques de Tarragona. 

El conveni també fixava les responsabilitats de cadascuna de les administracions. L’Ajuntament d’Ascó havia de proporcionar i moblar un local adequat, assumir-ne les despeses de funcionament, cobrir la plaça de l’encarregat i destinar-hi anualment una partida específica del pressupost municipal.

La Generalitat, per la seva banda, es comprometia a lliurar al nou Centre de Lectura un lot fundacional d’un mínim de 1.000 volums, incrementar anualment el fons bibliogràfic, organitzar-ne tècnicament el servei i facilitar-ne la connexió amb la xarxa de biblioteques i el préstec interbibliotecari.

Dels 29 llibres de l’Agència de Lectura de 1958 es passava, així, a un fons fundacional de com a mínim 1.000 volums.

El nou Centre de Lectura es va instal·lar al carrer de l’Abadia, a ca Biarnés, un espai que forma part de la memòria de diverses generacions d’asconencs ja que al llarg de la seva història ha passat per diferents vicissituds: casa pairal dels Montcada a Ascó, col·legi, quarter de la guàrdia civil o els estudis de Vídeo Ascó Televisió.

Ca Biarnés, seu del Centre de Lectura d'Ascó

Va ser a mitjans dels anys vuitanta que el Centre de Lectura es va traslladar a l’antic economat de NUCEA, a la Residència Rojar. I l’any 1999 arribaria un nou trasllat, aquest cop al seu emplaçament actual, al carrer Molins, 4.

Amb la Llei 4/1993, del sistema bibliotecari de Catalunya, es va crear el nou Sistema de Lectura Pública de Catalunya. La mateixa llei establia que les biblioteques públiques de titularitat pública que ja estiguessin en funcionament s’hi integrarien d’ofici. D’aquesta manera, el Centre de Lectura d’Ascó quedava incorporat al nou sistema sense necessitat d’un nou acte específic de reconeixement i als anys noranta ja apareix amb la denominació Biblioteca Municipal d'Ascó.

Tres espais diferents per a una mateixa història: la d’un servei que ha anat canviant de lloc, de formats i de maneres d’oferir la lectura, però que ha mantingut una mateixa finalitat. Perquè una biblioteca no és només un lloc on es guarden llibres. És un lloc on els llibres troben lectors.

Biblioteca Municipal d'Ascó

Catalunya, país de tots

La Generalitat de Catalunya ha commemorat la Diada Nacional a Extremadura com una mostra d’agraïment a aquells extremenys que van venir a Catalunya fa més de mig segle i com un homenatge als catalans d’origen extremeny.

Podria semblar, i de fet és, una iniciativa lloable. Catalunya s’ha anat construint i sedimentant amb l’aportació de persones vingudes de molts indrets que, amb el temps, han fet d’aquest país casa seva.

Ens podríem remuntar uns quants segles enrere. A la immigració occitana dels segles XVI i XVII. A les persones arribades d’Aragó, del País Valencià o de Múrcia durant la industrialització. A les grans onades migratòries procedents d’Andalusia i Extremadura durant la segona meitat del segle XX. I, més recentment, a les persones arribades d’arreu del món, especialment del Marroc i de l’Amèrica Llatina.

La història de Catalunya, per tant, no es pot explicar sense les migracions. Però tampoc sense la gent que ja hi vivia.

I potser aquesta és una obvietat que, de vegades, oblidem.

Després de tants discursos sobre la gent que va venir a “aixecar Catalunya”, després de proclames polítiques que classifiquen els ciutadans segons el seu origen o que fins i tot demanen el vot en funció de la procedència familiar, potser també ha arribat el moment de reivindicar una idea senzilla: Catalunya l’hem construïda entre tots.

També els qui hi érem. Els qui tenim iaios i reiaios nascuts en aquesta terra. Els qui, sense haver tingut l’experiència migratòria en la pròpia família, també formem part d’una continuïtat humana que ha treballat, ha conreat, ha construït i ha contribuït, generació rere generació, a fer possible el país que avui coneixem.

No és una aportació més important que la de ningú. Però tampoc menys.

Aposto per reconèixer l’aportació de tothom. Dels que hi són des de fa generacions i dels que van arribar fa cinquanta anys. Dels fills i nets de les grans onades migratòries espanyoles del segle XX i de les persones que han arribat d’arreu del món durant les darreres dècades. Sense establir categories ni competir per veure qui ha contribuït més.

Perquè la immigració que va arribar a Catalunya ho va fer, en la immensa majoria dels casos, a la recerca d’unes oportunitats laborals i socials que no trobava als seus llocs d’origen. Catalunya se’n va beneficiar, sens dubte, però també és cert que el nostre país va oferir una oportunitat a moltes d’aquelles persones. Necessitava braços per a les fàbriques, per a la construcció, per al tros i per a tants altres sectors que van fer possible el creixement econòmic del país.

I això no disminueix la seva aportació. Simplement ens recorda que la relació va ser d’anada i tornada.

L’any 1970 residien a Catalunya prop de 146.000 persones nascudes a Extremadura, aproximadament el 2,8% de la població catalana. Avui, Catalunya compta amb més de 303.000 persones nascudes al Marroc, prop del 3,7% de la població.

D’aquí a uns anys o unes dècades, els fills, nets i renets de les persones que avui han arribat del Marroc, de Colòmbia, del Pakistan o de qualsevol altre indret del món també formaran part d’aquesta història. Com avui en formen part, de manera indiscutible, els descendents dels extremenys, andalusos, murcians o aragonesos que van arribar durant el segle passat.

Potser aquesta és la millor manera d’entendre Catalunya: no com un país dividit entre els que hi eren i els que van arribar, sinó com una comunitat que s’ha anat construint amb el pas del temps.

Perquè Catalunya no l’ha aixecada ningú sol. L’hem construïda entre tots.

Josep Maria Raduà Serra

Setembre 2026

Exposició "Bombers 40 anys" a Ascó

Cicle Gaudí de setembre: 'Tres adioses'

SINOPSI

Basada en el llibre «Tres cuencos: Rituales para un año de crisis», la directora Isabel Coixet fa una adaptació lliure de la novel·la al seu nou film Tres adioses, una pel·lícula que reflecteix la quotidianitat on la vida, la mort, l’humor i la tragèdia es barregen de manera delicada i serena.

Després del que semblava una discussió sense importància, Marta (Alba Rohrwacher) i Antonio (Elio Germano) se separen. Ell, un xef prometedor, es refugia als seus fogons; ella, en silenci, comença a notar alguna cosa més que tristesa… Quan descobreix que darrere hi ha un problema de salut, tot fa un gir inesperat: la malaltia desperta en ella un desig irrefrenable de viure intensament i sense por. 

Amb un repartiment de luxe liderat per la radiant Alba Rohrwacher, Isabel Coixet presenta una bonica i entranyable història sobre la vida, l’amor i aquells moments que determinen els nostres camins i que ho canvien tot per sempre. Un relat que desperta les ganes de viure i de deixar petjada, ple d’humor, sensibilitat i tendresa.

Inaugurada l'exposició 'Bombers 40 anys' al Centre Cultural Magatzem de Rita d'Ascó

La mostra es podrà visitar fins al pròxim 18 d’octubre

L’ha organitzada el Grup 15 x 40, format per membres del Cos que dediquen el seu temps lliure a la recuperació, conservació i divulgació del material històric dels Bombers de la Generalitat

Aquest vespre s’ha inaugurat al Centre Cultural Magatzem de Rita d’Ascó l’exposició ‘Bombers 40 anys’. La mostra fa un repàs a les més de quatre dècades d’història de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments (DGPEIS). L’han inaugurada oficialment la directora dels Serveis Territorials d'Interior i Seguretat Pública a les Terres de l'Ebre, Paula Navarro, el sergent dels Bombers de la Generalitat i cap de parc d’Ascó, Benji Ceperuelo i el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament d’Ascó, Josep Jaimo, juntament amb els regidors Montse Ortiz, Nati Parramón, Josep Maria Raduà i Fernando Romo.

Ascó és la quinzena parada en la itinerància de l’exposició, que prèviament ha passat per Puigcerdà, Berga, Manresa, Vic, Terrassa, Gelida, Lleida, Reus, l’Hospitalet de l’Infant, Montserrat, L’Hospitalet de Llobregat, Girona, Seròs i Sant Vicenç dels Horts. La mostra, que es podrà visitar fins al 18 d’octubre, ha estat comissionada pel Grup 15 x 40. En ellas’hiexpliquen els orígens de la DGPEIS, creada pel Decret 93/1980 de 27 de juny; el seu funcionament actual i els reptes de futur, especificats en el Pla Estratègic Bombers 2030.

A més dels plafons explicatius, també hi ha nou maniquins que donen suport al discurs historiogràfic perquè mostren els 4 uniformes d’intervenció que han tingut els Bombers de la Generalitat des de 1980, i els dels grups operatius del Cos (GRAF, GRAE i els Equips de Prevenció Activa Forestal), el personal tècnic operador de control i els auxiliars d’ofici forestal.

El treball històric als Bombers de la Generalitat
El Grup 15 x 40 el forma personal de la DGPEIS que, a banda de la seva feina al Cos de Bombers, dedica part del seu temps a l’emmagatzematge, la conservació, restauració i divulgació del patrimoni històric dels Bombers de la Generalitat: vehicles, eines, documentació escrita, material fotogràfic i memòria oral de les persones que són part essencial d’aquestes quatre dècades.

En la comissió hi ha bombers en actiu i jubilats i personal de diferents serveis de la DGPEIS. Entre totes aquestes persones hi ha historiadors professionals, especialitzats en la història dels bombers catalans, documentalistes i tècnics de l’Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers, amb seu al Parc de Manresa. Els membres del Grup ja han organitzat altres exposicions històriques sobre els bombers a Catalunya i han publicat diversos llibres monogràfics, com ara sobre la història dels Parcs de Terrassa, Vic, Tarragona i Reus.

L’exposició ‘Bombers 40 anys’, produïda per Molècula SL., es va estrenar oficialment a l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, a Puigcerdà, al desembre de 2021. Des d’aleshores ja ha passat per la Biblioteca Ramon Vinyes i Cluet, de Berga; el Museu de la Tècnica –Parc de la Sèquia, de Manresa; el Centre Cívic Joan Triadú, de Vic; el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa; el Centre d’Interpretació del Funicular de Gelida, el Museu Roda Roda de Lleida, el Museu Salvador Vilaseca de Reus, el Centre de Visitants de l’Hospital del Coll de Balaguer, a l’Hospitalet de l’Infant; el Monestir de Montserrat, la Casa l’Harmonia de l’Hospitalet de Llobregat, l’Espai Santa Caterina, de l’Edifici de la Generalitat a Girona; el Centre Cultural de Seròs i el Centre Cultural i Cívic Virgínia Amposta, de Sant Vicenç dels Horts.

Després de la parada a Ascó, és previst que la mostra continuï la seva itinerància a les Terres de l’Ebre, amb parades de Flix, Móra d’Ebre, Amposta i Tortosa.

Cerdanyola del Vallès, 11 de setembre de 2026

Sala de premsa - govern.cat

Bona Diada Nacional!

Actes de la Diada Nacional de Catalunya a Ascó

Els alumnes de l'Escola Sant Miquel tornen a les aules amb els nervis del primer dia

Parla blaugrana, parla català

El Barça reivindica el català com a llengua d'integració. Una iniciativa que posa en valor el paper de la llengua catalana com a part de la identitat del club i com un element de cohesió social del país.

Ascó Batega 2026: Trio Fortuny

El Cicle Clàssica Ascó Batega 2026 arriba a la seva recta final amb el Trio Fortuny!

El proper divendres 11 de setembre, a les 20 h, el Centre Cultural Magatzem de Rita acollirà el concert del Trio Fortuny, una de les formacions de cambra més destacades del panorama musical català i europeu.

Format per Joel Bardolet, violí; Pau Codina, violoncel; i Marc Heredia, piano, el Trio Fortuny va néixer l’any 2016 i ha construït una sòlida trajectòria actuant en escenaris de referència com el Palau de la Música Catalana i L’Auditori de Barcelona, així com en diversos festivals europeus. Entre els anys 2023 i 2026 ha estat, a més, grup resident del Palau de la Música Catalana.

La seva proposta combina la interpretació del gran repertori de la música de cambra amb la descoberta de compositors i obres menys conegudes, i manté també un ferm compromís amb la creació contemporània.

A Ascó, el Trio Fortuny oferirà un programa que ens permetrà gaudir de la riquesa i la sensibilitat del trio amb piano, amb obres de Mel Bonis, Amy Beach, Ferran Cruixent i Robert Schumann.

Una nova oportunitat per deixar-nos portar per la música de cambra en un espai tan especial com el Magatzem de Rita.

📅 11 de setembre
🕗 20.00 h
📍 Centre Cultural Magatzem de Rita
🎟️ Entrada gratuïta

🎶 Ascó Batega amb la música clàssica!

Comença el compte enrere per a l'inici de curs a l'escola Sant Miquel d'Ascó

Lo Fruit: una mirada a la dona a través de la Mediterrània

Hi ha fruits que formen part del paisatge i de la memòria d’un territori. La magrana n’és un. La reconeixem pels seus colors, per la forma de l’arbre i, sobretot, per aquell interior sorprenent, ple de petites llavors que semblen guardar alguna cosa més que un fruit. Al llarg dels segles, la magrana ha estat símbol de vida i de mort, de fertilitat i de regeneració, de passió i de creació.

És precisament aquesta càrrega simbòlica la que acompanya Lo Fruit, l’exposició de l’artista Natàlia Ferré que aquests dies es pot visitar a Ascó. Una proposta escultòrica que ens convida a fer un recorregut per tres moments essencials de la història mediterrània —el Neolític, l’Antiga Grècia i el Renaixement— amb una protagonista comuna: la dona.

Nascuda al Masroig l’any 1969, Natàlia Ferré és artista, escultora, ceramista i pintora, i fundadora i directora de la Galeria Natàlia Ferré. La seva formació passa per centres de referència com l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, la Barcelona Academy of Art i la Florence Academy of Art. L’any 1991 va obrir el seu propi estudi i, des d’aleshores, ha desenvolupat una trajectòria vinculada al món de la creació artística, amb projecció internacional.

A Lo Fruit, Ferré proposa mirar la història des d’una perspectiva determinada: la de la dona. I ho fa establint un diàleg entre tres èpoques que permeten observar com ha anat canviant la seva representació i, també, el lloc que ha ocupat en l’imaginari mediterrani.

El primer moment és el Neolític, associat al Tot. És la dona vinculada a la creació, a la fertilitat, a la maternitat i a la mateixa continuïtat de la vida. Una figura que connecta amb aquella dimensió essencial i gairebé sagrada que les primeres comunitats humanes van atribuir a la capacitat de donar vida.

Després arribem a l’Antiga Grècia, on apareix la Sensualitat. El cos femení es converteix en objecte de representació, bellesa i desig. La dona és mirada i representada des d’una nova perspectiva, en què el cos adquireix una dimensió estètica i simbòlica que ha marcat profundament la cultura occidental.

Finalment, el recorregut ens porta fins al Renaixement, associat al Dol. La dona apareix aquí envoltada de noves lectures, sovint relacionades amb la religió, la maternitat, el sacrifici i el patiment. És en aquest trajecte entre les tres èpoques que l’artista vol fer visible, d’alguna manera, el declivi de la importància de la dona.

I enmig d’aquest recorregut hi ha la magrana. La seva presència no és casual. La magrana és un fruit profundament arrelat a la cultura mediterrània i carregat de significats. Les seves múltiples llavors poden representar la fecunditat i la creació, però també la diversitat i la capacitat de regeneració. La seva història simbòlica ens parla de vida i de mort, de destrucció i renaixement, de sensualitat i de passió.

Lo Fruit és un viatge per la Mediterrània a través del temps, però també un viatge per les diferents formes amb què hem mirat, representat i interpretat la dona.

I és també una oportunitat per descobrir, a Ascó, l’obra d’una artista del territori que ha construït una trajectòria pròpia i que ens proposa, a través de la seva obra, recuperar una mirada sobre la nostra història i la nostra cultura.

Com una magrana quan s’obre, Lo Fruit ens mostra que allò que aparentment és un sol element conté moltes lectures a l’interior. Només cal obrir-lo, mirar-lo amb deteniment i deixar que les seves llavors ens parlin.

Perquè, de vegades, l’art no ens dona respostes. Simplement ens ajuda a formular millor les preguntes.

Quan la intel·ligència artificial posa els gegants a l’abast dels infants

Hi ha notícies que, més enllà de l’anècdota, ens conviden a pensar. Aquesta setmana n’he llegit una que m’ha cridat especialment l’atenció: un pare, Carles Núñez Tomeo, ha creat amb intel·ligència artificial una eina que permet convertir els gegants de Catalunya en dibuixos per pintar. La iniciativa, que ha començat a córrer per les xarxes, posa a disposició dels infants ni més ni menys que 1.370 gegants.

La idea va néixer d’una necessitat tan senzilla com quotidiana. El seu fill li demanava dibuixos de gegants per pintar i, davant la dificultat de trobar-ne, va decidir crear-los ell mateix. El resultat és https://www.pintargegants.cat/, una web gratuïta que permet localitzar els gegants a través d’un mapa, consultar-ne la informació, veure’n la fotografia original i descarregar o pintar en línia el dibuix.

La tecnologia, en aquest cas, és només l’eina. I probablement aquí rau el més interessant del projecte.

Perquè darrere de cada dibuix hi ha una història, un poble, una festa, una colla, una tradició. Els gegants no són simplement figures que surten a les cercaviles: són personatges que formen part de la memòria col·lectiva de molts municipis catalans. I apropar-los als infants a través d’una activitat tan senzilla com pintar és també una manera de fer-los conèixer, estimar i reconèixer el patrimoni cultural que tenen al seu voltant.

Si entreu al mapa del projecte i busqueu el nostre poble, hi trobareu dos vells coneguts: en Falcó i na Sança. Els nostres gegants també s’han convertit en dibuixos per pintar. La intel·ligència artificial els ha fet passar, per un moment, de la plaça al full de paper i a la capsa de colors.

Perquè els gegants són una de les expressions de la cultura popular que més fàcilment connecten amb els infants. Són grans, vistosos, propers, tenen nom i personalitat i, sobretot, formen part de les festes que els nens i nenes viuen des de ben petits. Qui no ha mirat alguna vegada un gegant amb aquella barreja de fascinació i respecte que provoquen les figures quan passen pel carrer?

Podem pintar en Falcó. Podem pintar na Sança. Podem decidir de quin color serà el seu vestit, omplir de colors els seus complements i, mentre ho fem, explicar als més petits qui són, d’on venen...

En un moment en què parlem molt —i amb raó— dels riscos i dels reptes de la intel·ligència artificial, també convé fixar-nos en aquells usos que poden tenir una utilitat social, educativa i cultural. Una eina creada per un pare perquè el seu fill pogués pintar gegants acaba posant a l’abast de milers d’infants una petita porta d’entrada al patrimoni immaterial del nostre país.

I potser la millor manera de preservar una tradició no és només explicar-la als adults, sinó aconseguir que els nens i nenes la facin seva.

En Falcó i na Sança ja esperen la seva capsa de colors.

Salutació de Festa Major

Asconenques i asconencs,

Diuen que la Festa Major és la festa de tot un poble. I és ben cert. Però també és cert que no n'hi ha una de sola: n'hi ha tantes com persones la viuen.

Hi ha qui espera aquests dies per retrobar la família que torna a casa. Qui compta les hores per compartir-les amb els amics. Qui les viu amb els ulls il·lusionats dels infants i qui les assaboreix des del record de tantes festes viscudes. Hi ha qui no es perd cap acte i qui en tria només aquells que més l'emocionen. Cadascú escriu la seva pròpia Festa Major, però entre tots acabem escrivint la història d'un mateix poble.

Aquesta és la màgia de la festa: convertir milers de moments personals en una emoció compartida.

Enguany, aquesta emoció tindrà també una nova banda sonora. La Sança i el Falcó, els nostres gegants, estrenaran la música del seu ball, una composició creada per Bartolomé García-Plata Gironés. És un nou element per al nostre patrimoni festiu i que, de ben segur, acabarà formant part dels nostres records.

La Festa Major és possible gràcies a moltes mans. Per això vull expressar el meu més sincer agraïment a la Comissió de Festes, a la regidoria que la coordina, a les entitats, al personal municipal, i a totes les persones que, sovint des de la discreció, treballen perquè aquests dies siguin un èxit. El vostre compromís és el millor exemple que la festa és una obra col·lectiva.

També vull felicitar el pubillatge entrant i sortint. Amb la vostra dedicació representeu Ascó amb orgull i contribuïu a mantenir ben vives unes tradicions que formen part de la nostra identitat i recolliu el testimoni de més de 60 anys de pubillatge.

La meva felicitació s'estén també al nostre pregoner, una persona profundament compromesa amb la vida social del municipi, tant des de la seva tasca a l'Ajuntament com des de la implicació en el teixit associatiu. És un reconeixement ben merescut a una trajectòria de servei i estima pel nostre poble.

Ara arriba el moment de deixar que la festa ens trobi. De sortir al carrer, de compartir taula i conversa, de ballar, de riure, d'emocionar-nos...

Que gaudiu intensament de cada instant.

Bona Festa Major 2026!

JOSEP MARIA RADUÀ SERRA
Regidor de Cultura

Cuidar també és curar

Durant més de cinc setmanes he entrat cada dia en una UCI. No hi he entrat com a professional sanitari, sinó com a familiar. I aquesta experiència m’ha fet mirar d’una altra manera les persones que hi treballen i entendre, encara més, la importància de la seva tasca.

Quan pensem en una unitat de crítics, probablement pensem en la tecnologia, en els aparells, en els monitors, en els tractaments i en la complexitat de les decisions mèdiques. I tot això és imprescindible. Però després de cinc setmanes he après que en una UCI hi ha una altra cosa que també resulta imprescindible: les persones que tenen cura de les persones.

Infermers i infermeres, metgesses i metges, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors i tot l’equip que fa possible que una unitat com aquesta funcioni. Professionals que treballen en situacions sovint difícils, que conviuen diàriament amb la malaltia i la fragilitat i que, malgrat tot, mantenen una actitud que va molt més enllà de complir amb la seva obligació.

En una UCI no només tenen cura dels pacients; també sostenen les famílies. Perquè quan un pacient ingressa en una UCI, la família també entra, d’alguna manera, en una realitat desconeguda. Són dies d’incertesa, de por, d’espera i de preguntes. I enmig d’aquest escenari, un professional que s’atura per explicar-te què està passant, que respon una pregunta per enèsima vegada, que et transmet tranquil·litat o que simplement et tracta amb humanitat té un valor immens.

Durant aquestes setmanes he vist professionals que fan fàcil allò que per a una família és extraordinàriament difícil. He vist paciència, rigor, sensibilitat i una enorme capacitat d’adaptar-se a cada pacient i a cada família. I he vist també una cosa que potser és més difícil de descriure: la manera com continuen fent la seva feina, amb serenitat i respecte, fins i tot en les circumstàncies més complicades.

Sovint parlem de la vocació dels professionals sanitaris. I és cert que n’hi ha molta. Però crec que hem d’anar més enllà. La vocació no pot convertir-se en una justificació per donar per fet l’esforç de qui cuida. Reconèixer els professionals sanitaris també significa valorar les condicions en què treballen, els recursos que necessiten i la responsabilitat que assumeixen cada dia.

Aquesta experiència m’ha fet valorar encara més la sanitat pública i, si em permeteu singularitzar-ho, l’Hospital Universitari de Tortosa Verge de la Cinta: un servei essencial per a milers de persones que, en algun moment de la seva vida, hi necessitarem ser ateses.

I és precisament per això que cal defensar-lo, dotar-lo dels recursos necessaris i reconèixer els professionals que hi treballen. No només quan apareixen dades sobre llistes d’espera, manca de professionals o dificultats del sistema sanitari. També quan les coses funcionen. També quan algú fa extraordinàriament bé la seva feina i aconsegueix que un moment terrible sigui una mica més suportable.

Aquest article no pretén explicar què és una UCI ni com funciona. Tampoc vol parlar en nom de tots els familiars que hi han passat. Només vol posar paraules a una experiència personal i fer arribar un agraïment.

Gràcies a totes les persones que durant aquestes cinc setmanes han tingut cura del meu familiar. Gràcies per la professionalitat, però també per la paciència. Per l’exigència, però també per la sensibilitat. Per la capacitat de curar, però sobretot per la capacitat de cuidar.

Perquè en una UCI, curar és imprescindible. Però cuidar també és curar.

A tots vosaltres, gràcies!

Josep Maria Raduà Serra
Agost 2026

Monogràfic 2026: La força transformadora de l'aigua Cent anys de la Comunitat de Regants d’Ascó

Un any més, i des de 2007, el programa de festa major presenta un monogràfic dedicat a algun aspecte històric, social, etnològic... d'Ascó. En aquesta ocasió és un monogràfic dedicat a commemorar els 100 anys de la Comunitat de Regants d'Ascó.

Està format per set apartats i una introducció. Els apartats de què consta són:

1. D'un vell anhel a un projecte col·lectiu (1859-1925)

2. La fundació de la Comunitat de Regants: convertir un somni en una empresa (1925-1929)
3. Quan el somni va estar a punt d'esfondrar-se (1929-1935)
4. Guerra, postguerra i renaixement del projecte (1936-1950)
5. El regadiu en funcionament
6. El llarg camí cap a l'ampliació del regadiu (1950-1995)
7. L'aigua que va canviar el paisatge i la vida d'Ascó

***

Us adjunto la introducció del mateix.

Introducció

D. Miguel Ferrús Pros, vecino de Ascó, en calidad de presidente de la Comunidad de regantes, ha presentado en este Gobierno civil instancia y proyecto solicitando la concesion para elevar 500 litros de agua por segundo del rio Ebro, por medio de tres estaciones elevatorias sucesivas, con el fin de poner en regadio tres zonas de terreno cuya superficie total tiene una extension de 1.300 hectareas, en el termino municipal de Ascó.

LAS CIRCUNSTANCIAS (16/06/1926)

 

Fa un segle un grup de propietaris d'Ascó va decidir emprendre una de les iniciatives més ambicioses que havia conegut mai al nostre poble: constituir una Comunitat de Regants amb l'objectiu d'elevar les aigües de l'Ebre i transformar una extensa superfície de terres de secà en conreus de regadiu. Aquell projecte, que commemora el seu centenari, no va ser només una obra d'enginyeria hidràulica. Va representar una aposta col·lectiva pel futur, una empresa que va exigir sacrificis econòmics, una perseverança extraordinària i la capacitat de superar nombrosos entrebancs administratius, financers i socials abans que l'aigua arribés finalment al tros.

Durant gairebé tres dècades, la història de la Comunitat de Regants va transcórrer entre l'entusiasme inicial, les dificultats per finançar les obres, els desacords entre els mateixos propietaris, la intervenció de les administracions, la interrupció provocada per la Guerra Civil i la lenta recuperació dels anys de postguerra. Quan el juliol de 1950 es va inaugurar oficialment el primer regadiu, culminava un llarg procés iniciat vint-i-cinc anys abans, fruit de l'esforç de diverses generacions de pagesos que mai no van renunciar a veure feta realitat aquella aspiració.

Per comprendre la transcendència d'aquell projecte cal situar-se en l'Ascó de les primeres dècades del segle XX. L'agricultura constituïa la principal activitat econòmica del poble i condicionava la vida quotidiana de la majoria de les famílies. Les oliveres, els ametllers, la vinya i els cereals ocupaven la major part del terme, mentre que els horts propers al riu constituïen gairebé l'únic espai on l'aigua permetia obtenir collites més regulars. La resta del territori depenia exclusivament de la pluja, de manera que cada any agrícola quedava sotmès a la incertesa del règim meteorològic.

Les sequeres recurrents limitaven els rendiments agrícoles i feien molt difícil incrementar la productivitat de les explotacions. Els pagesos coneixien perfectament el potencial que tindrien aquelles mateixes terres si disposessin d'aigua de manera regular. L'Ebre passava als peus del poble, però el seu cabal només podia contemplar-se des de la distància, incapaç de beneficiar unes finques situades desenes de metres més amunt. Aquesta aparent contradicció —viure al costat d'un dels rius més cabalosos de la península i continuar depenent exclusivament de la pluja— va alimentar durant dècades el desig de construir una infraestructura capaç d'elevar l'aigua fins als conreus.

En realitat, aquesta aspiració era molt anterior a la fundació de la Comunitat de Regants. Ja a mitjan segle XIX apareixen els primers projectes destinats a aprofitar les aigües de l'Ebre per transformar agrícolament els termes de Flix, Ascó i Vinebre. Aquelles iniciatives no prosperaren, però posen de manifest que la necessitat del regadiu era percebuda molt abans que la tecnologia i els recursos econòmics permetessin convertir-la en una realitat. També a finals del segle XIX hi ha constància d'autoritzacions particulars per elevar aigua del riu amb bombes destinades al reg, antecedents modestos però significatius del gran projecte col·lectiu que acabaria prenent forma entre 1925 i 1926.

Quan la Junta promotora començà a organitzar la futura Comunitat de Regants, no partia d'una idea improvisada. Recollia una aspiració llargament madurada per diverses generacions de pagesos asconencs, convençuts que l'aigua havia de convertir-se en el principal instrument de transformació econòmica del municipi. Els cent anys que es commemoren són, per tant, molt més que l'aniversari d'una institució. Representen el record d'un projecte col·lectiu que va modificar profundament el paisatge, l'agricultura i, en bona mesura, la història contemporània d'Ascó.

Programa de la Festa Major Ascó 2026

https://drive.google.com/file/d/1G7KerIlTQP-9BWwQ5p1NKQ5fbQ8hjxqH/view