Fa unes poques setmanes em van regalar el llibre de Memòries de Jordi Pujol (1930-1980), i ha estat una de les lectures d’aquests darrers dies.
Ja sigui des de la coincidència o bé des de la discrepància ideològica, ningú pot negar què ha representat la figura de Jordi Pujol en la història de Catalunya de finals del segle XX. Aleshores aquest primer volum de les memòries ens acosta al personatge més anònim –si es pot dir així-, al que es va anar forjant fins que va assolir la presidència de la Generalitat el 1980. El llibre ens acosta a la figura de Pujol a través de les seues reflexions –i en ocasions fins i tot amb autocrítica- i ens permet conèixer referents que han influït en la seua acció i formació: Raimon Galí, Jaume Vicens Vives, Ainaud de Lasarte... També ens fa coneixedors de la seua activitat laboral –als laboratoris farmacèutics de la família- i com a banquer –Banca Catalana-, així com el seu currículum d’afirmació catalanista: pintades al camp del Barça, repartiment d’octavetes, els fets de Palau amb el posterior empresonament a Saragossa i confinament a Girona, mecenes cultural, participació en publicacions i ajudes a l’edició d’obres com per exemple la Gran Enciclopèdia Catalana,... fins la creació d’un partit polític catalanista (que ell mateix situa en el... centreesquerra).
Podríem resumir la polièdrica personalitat de Jordi Pujol amb aquestes paraules: catalanisme, catolicisme i europeisme.
He trobat interessant conèixer noves facetes d’un Jordi Pujol que passa balanç a la seua trajectòria prèvia a l’accès a la Presidència de Catalunya. Si aquestes memòries són interessants per endinsar-nos en un personatge que ja forma part de la història més recent del país, probablement seran molt més sucoses les que abastin el període en què en va ser president.
No ho havia comentat, però aquestes Memòries han comptat amb la col•laboració del periodista del diari El Punt Manel Cuyàs, qui ha fet una bona feina, i m’ha semblat llegir expressions del tot pujolianes, per tant, tinc la sensació que és força fidel al que ha pretès transmetre.
Ja sigui des de la coincidència o bé des de la discrepància ideològica, ningú pot negar què ha representat la figura de Jordi Pujol en la història de Catalunya de finals del segle XX. Aleshores aquest primer volum de les memòries ens acosta al personatge més anònim –si es pot dir així-, al que es va anar forjant fins que va assolir la presidència de la Generalitat el 1980. El llibre ens acosta a la figura de Pujol a través de les seues reflexions –i en ocasions fins i tot amb autocrítica- i ens permet conèixer referents que han influït en la seua acció i formació: Raimon Galí, Jaume Vicens Vives, Ainaud de Lasarte... També ens fa coneixedors de la seua activitat laboral –als laboratoris farmacèutics de la família- i com a banquer –Banca Catalana-, així com el seu currículum d’afirmació catalanista: pintades al camp del Barça, repartiment d’octavetes, els fets de Palau amb el posterior empresonament a Saragossa i confinament a Girona, mecenes cultural, participació en publicacions i ajudes a l’edició d’obres com per exemple la Gran Enciclopèdia Catalana,... fins la creació d’un partit polític catalanista (que ell mateix situa en el... centreesquerra).
Podríem resumir la polièdrica personalitat de Jordi Pujol amb aquestes paraules: catalanisme, catolicisme i europeisme.
He trobat interessant conèixer noves facetes d’un Jordi Pujol que passa balanç a la seua trajectòria prèvia a l’accès a la Presidència de Catalunya. Si aquestes memòries són interessants per endinsar-nos en un personatge que ja forma part de la història més recent del país, probablement seran molt més sucoses les que abastin el període en què en va ser president.
No ho havia comentat, però aquestes Memòries han comptat amb la col•laboració del periodista del diari El Punt Manel Cuyàs, qui ha fet una bona feina, i m’ha semblat llegir expressions del tot pujolianes, per tant, tinc la sensació que és força fidel al que ha pretès transmetre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada