A aquestes alçades tenim clar que hem entrat de ple a l’era de la societat de la informació. Ningú ho dubta. Precisament és important que una premissa com aquesta sigui acceptada per tothom, ja que a partir d’aquí ha de ser més fàcil, o almenys ho hauria de ser, trobar l’enfocament adient que permeti superar els reptes que planteja. Cal assumir que la nova societat es caracteritza precisament per la rapidesa amb què es produeixen els avenços, això vol dir estar amatents per adaptar-se contínuament als canvis que aquesta societat digital provoca.
L’era digital reclama de la gent unes aptituds que malauradament no tothom disposa i deixa gent pel camí. Persones que no saben gestionar les noves eines que s’han posat a l’abast de la societat. Aquesta divisió és la que acaba provocant una fractura entre aquells que han pogut pujar al carro de les noves tecnologies (rebent formació pertinent) i aquells que al no assolir-ho, han quedat en desigualtat de condicions. Conseqüència: exclusió social i persones inadaptades.
Això és generalitzable als diferents camps socials, però n’hi ha un que hi té molt a dir: l’educació. És vital en tota societat l’àmbit educatiu pel que suposa en el present, i especialment en el futur. I si l’ensenyament no sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment, aleshores la seva tasca social no és completa.
Una figura que és bàsica en el procés d’ensenyança-aprenentatge és el mestre. El seu paper també pateix les transformacions que afecten la societat, així que l’entrada en aquesta societat de la informació i l’ús cada cop més generalitzat de les noves tecnologies de la comunicació provoca una readaptació del rol del docent. Mirem si n’és de profund el canvi que la figura del mestre ja ni tan sols ha de ser presencial, com ho demostra l’educació on-line.
És clar que en aquests primers anys del segle XXI el mestre ja no és aquella figura que la seva única funció era transmetre coneixements. El mestre contenia en ell tot el saber i el divulgava al seu alumnat. Ara ja no és aquesta la seva principal funció. Lògicament continua sent font de coneixement, però s’ha convertit en un instrument mediador entre els coneixements i els alumnes –o aquesta és una de les funcions que hauria d’adoptar ja-. El nou paper de mestre ha de ser el de mediador, el de facilitador de recursos i d’eines d’accés perquè els alumnes aprenguin i aprofundeixin en els continguts. L’educació no només ha d’oferir informació sinó que ha de donar les eines necessàries per tal de treballar, utilitzar i transformar els continguts –de no ser així estaríem produint analfabets digitals, incapaços de gestionar la informació que reben-.
Això propicia una necessitat de crear persones autònomes, heus aquí un altre dels elements del paper del professorat d’avui dia. Afavorir que els alumnes assoleixin prou autonomia com per indagar en allò que els interessi. Per tant, aquesta idea va lligada necessàriament amb el foment d’un pensament crític. Els alumnes han deixat de ser contenidors dels molts sabers que transmeten els educadors, ja que el nou model de societat els té reservat un paper més actiu. Ells trien aquells coneixements que més els motiven. Aquí rau la importància que el mestre fomenti un esperit crític en els alumnes que els permeti separar el gra de la palla, que els permeti seleccionar i desxifrar la molta informació a la qual estan exposats des d’un punt de vista actiu i crític.
Canvis en la societat comporta forçosament canvis en el tipus d’alumnat.
Ens trobem ara amb uns alumnes nascuts en l’era digital i que reclamen una motivació diferent. Cal que el mestre ho tingui present. Si hi ha alguna cosa que caracteritza el moment que vivim és l’acceleració dels canvis que es viuen –les necessitats educatives i els alumnes també viuen aquests canvis-, és per això que els mestres han d’estar a l’aguait per anar assumint els canvis i no quedar-se desfasat.
Sobre el mestre recau molta responsabilitat, però en aquesta escomesa no ha de trobar-se sol. S’han de sumar esforços des de diferents vessants. D’una banda la pròpia administració que ha de facilitar formació al professorat per tal de poder reciclar-se. Els mestres han de ser competents en noves tecnologies. Això es tradueix en què els mestres han de tenir una actitud positiva i d’estar disposats a aprendre contínuament –en aquest sentit han de ser un exemple pels seus alumnes-, han de voler estar al dia i anar-se actualitzant a la velocitat que ho fa la societat de la informació. La nova forma d’ensenyar, per tant, aquest nou rol del mestre quedarà coix si no es tradueix amb una millor dotació dels centres educatius i d’altres espais públics que facilitin l’ús de les noves tecnologies, lògicament, per assegurar que no es provoca desigualtat social i que tots hi poden accedir.
L’administració educativa també ha d’adaptar els currículums (i el procés d’ensenyança a les pròpies característiques de cada matèria). Les noves tecnologies són presents a totes les àrees curriculars, no només a aquella hora setmanal que s’anava a l’aula d’informàtica, en el millors dels casos, a jugar.
Adaptar-se a aquesta realitat canviant és un repte important de tota la societat. Els mestres han d’assumir les característiques del nou rol, per tant, hi tenen molt a dir i a aportar, però no hem d’obviar que no tot està a les seues mans. Precisament la força per enfocar aquest repte està a les mans del conjunt de la societat: les administracions aportant material i eines, adequant els centres d’ensenyament, adaptant els currículums...; les famílies donant la importància que tenen els nous materials didàctics que estan a l’abast dels seus fills. Eines que avui són essencials en la formació, i demà, en l’accés al mercat de treball. En definitiva, la societat ha d’assumir els reptes de l’educació facilitant les mateixes eines per tots amb l’objectiu d’oferir igualtat de condicions i sobretot evitar l'analfabetisme digital tot just quan l’accés a la informació és més senzilla.
L’era digital reclama de la gent unes aptituds que malauradament no tothom disposa i deixa gent pel camí. Persones que no saben gestionar les noves eines que s’han posat a l’abast de la societat. Aquesta divisió és la que acaba provocant una fractura entre aquells que han pogut pujar al carro de les noves tecnologies (rebent formació pertinent) i aquells que al no assolir-ho, han quedat en desigualtat de condicions. Conseqüència: exclusió social i persones inadaptades.
Això és generalitzable als diferents camps socials, però n’hi ha un que hi té molt a dir: l’educació. És vital en tota societat l’àmbit educatiu pel que suposa en el present, i especialment en el futur. I si l’ensenyament no sap adaptar-se a les circumstàncies de cada moment, aleshores la seva tasca social no és completa.
Una figura que és bàsica en el procés d’ensenyança-aprenentatge és el mestre. El seu paper també pateix les transformacions que afecten la societat, així que l’entrada en aquesta societat de la informació i l’ús cada cop més generalitzat de les noves tecnologies de la comunicació provoca una readaptació del rol del docent. Mirem si n’és de profund el canvi que la figura del mestre ja ni tan sols ha de ser presencial, com ho demostra l’educació on-line.
És clar que en aquests primers anys del segle XXI el mestre ja no és aquella figura que la seva única funció era transmetre coneixements. El mestre contenia en ell tot el saber i el divulgava al seu alumnat. Ara ja no és aquesta la seva principal funció. Lògicament continua sent font de coneixement, però s’ha convertit en un instrument mediador entre els coneixements i els alumnes –o aquesta és una de les funcions que hauria d’adoptar ja-. El nou paper de mestre ha de ser el de mediador, el de facilitador de recursos i d’eines d’accés perquè els alumnes aprenguin i aprofundeixin en els continguts. L’educació no només ha d’oferir informació sinó que ha de donar les eines necessàries per tal de treballar, utilitzar i transformar els continguts –de no ser així estaríem produint analfabets digitals, incapaços de gestionar la informació que reben-.
Això propicia una necessitat de crear persones autònomes, heus aquí un altre dels elements del paper del professorat d’avui dia. Afavorir que els alumnes assoleixin prou autonomia com per indagar en allò que els interessi. Per tant, aquesta idea va lligada necessàriament amb el foment d’un pensament crític. Els alumnes han deixat de ser contenidors dels molts sabers que transmeten els educadors, ja que el nou model de societat els té reservat un paper més actiu. Ells trien aquells coneixements que més els motiven. Aquí rau la importància que el mestre fomenti un esperit crític en els alumnes que els permeti separar el gra de la palla, que els permeti seleccionar i desxifrar la molta informació a la qual estan exposats des d’un punt de vista actiu i crític.
Canvis en la societat comporta forçosament canvis en el tipus d’alumnat.
Ens trobem ara amb uns alumnes nascuts en l’era digital i que reclamen una motivació diferent. Cal que el mestre ho tingui present. Si hi ha alguna cosa que caracteritza el moment que vivim és l’acceleració dels canvis que es viuen –les necessitats educatives i els alumnes també viuen aquests canvis-, és per això que els mestres han d’estar a l’aguait per anar assumint els canvis i no quedar-se desfasat.
Sobre el mestre recau molta responsabilitat, però en aquesta escomesa no ha de trobar-se sol. S’han de sumar esforços des de diferents vessants. D’una banda la pròpia administració que ha de facilitar formació al professorat per tal de poder reciclar-se. Els mestres han de ser competents en noves tecnologies. Això es tradueix en què els mestres han de tenir una actitud positiva i d’estar disposats a aprendre contínuament –en aquest sentit han de ser un exemple pels seus alumnes-, han de voler estar al dia i anar-se actualitzant a la velocitat que ho fa la societat de la informació. La nova forma d’ensenyar, per tant, aquest nou rol del mestre quedarà coix si no es tradueix amb una millor dotació dels centres educatius i d’altres espais públics que facilitin l’ús de les noves tecnologies, lògicament, per assegurar que no es provoca desigualtat social i que tots hi poden accedir.
L’administració educativa també ha d’adaptar els currículums (i el procés d’ensenyança a les pròpies característiques de cada matèria). Les noves tecnologies són presents a totes les àrees curriculars, no només a aquella hora setmanal que s’anava a l’aula d’informàtica, en el millors dels casos, a jugar.
Adaptar-se a aquesta realitat canviant és un repte important de tota la societat. Els mestres han d’assumir les característiques del nou rol, per tant, hi tenen molt a dir i a aportar, però no hem d’obviar que no tot està a les seues mans. Precisament la força per enfocar aquest repte està a les mans del conjunt de la societat: les administracions aportant material i eines, adequant els centres d’ensenyament, adaptant els currículums...; les famílies donant la importància que tenen els nous materials didàctics que estan a l’abast dels seus fills. Eines que avui són essencials en la formació, i demà, en l’accés al mercat de treball. En definitiva, la societat ha d’assumir els reptes de l’educació facilitant les mateixes eines per tots amb l’objectiu d’oferir igualtat de condicions i sobretot evitar l'analfabetisme digital tot just quan l’accés a la informació és més senzilla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada