Bye bye President Obama!

Enfilem els darrers dies de la presidència de Barack Obama al capdavant dels Estats Units. Un president, que vist des d'Europa, ha mostrat una proximitat a la gent -l'Obamacare n'és el paradigma-, i que en certa manera ha intentat unes relacions internacionals més empàtiques i potser menys "imperialistes" que en altres temps, rebaixant tensió amb estats com Cuba o l'Iran.

El seu llast ha estat la quantitat d'il·lusió que va generar en un començament amb el seu Yes we can i que li va marcar uns reptes que no ha pogut complir en la seva totalitat. De totes maneres els indicadors econòmics no li han estat del tot desfavorables.
Ara correspondrà a periodistes, historiadors i politòlegs de fer un balanç dels seus vuit anys de presidència, tot i que sembla que el proper inquilí de la Casa Blanca el farà si cap, millor.

***

Adjunto un vídeo, que a mode d'homenatge tant celebritats com persones anònimes, han volgut reflectir què ha significat la trajectòria de Barack Obama a la presidència dels Estats Units.

 

Una mirada als Estats Units

Aquests darrers dies els ulls del  món estaven -i encara estan- posats als Estats Units. Unes eleccions americanes es converteixen en el centre informatiu perquè és innegable la influència que aquest país encara exerceix en el món, on encara que cada cop sigui més multilateral, segueix movent els fils de la política i l'economia mundials.

Feta aquesta prèvia, des d'Europa encara no hem sortit de la sorpresa de comprovar com no coneixem prou una societat americana que va més enllà dels estereotips que ens arriben des del cinema o des de les sèries de televisió. O potser havíem confós desig amb realitat. Perquè passen les hores i encara ens fem creus que un personatge tan excèntric i populista com Donald Trump pugui esdevenir el 45è president dels EUA. 

La victòria de Trump suposa una dolorosa derrota per una persona que feia dècades que es preparava per aquest moment, i després del discurs d'acceptació de la derrota (tot i que sembla que al final de l'escrutini haurà vençut amb vots populars) comença a posar el punt i final a la seva trajectòria política. Aquest era el seu últim tren per convertir-se en la primera dona en ocupar la presidència dels EUA. No hi ha dubte que era la candidata millor preparada i amb una més gran experiència, que el seu mandat hagués esdevingut un símbol en ser una dona qui encapçalés el país més poderós del món, i finalment qui tenia un discurs més social cap a les classes més desafavorides o les diverses minories del país.

Però bé, els resultats són els que són i per tant, a partir del 20 de gener de 2017 el republicà Donald Trump rellevarà el demòcrata Barack Obama. Una presidència que probablement no ha complert les expectatives creades el 2008 però que amb elegància i bon fer ha sabut donar un aire més modern i més fresc a la gestió pública (per exemple millorant relacions amb altres països o bé posant en l'agenda pública la sanitat o el canvi climàtic). Caldrà veure com emprèn la presidència Trump, i si realment acabarà fent taula rasa als vuit anys de l'administració Obama.

"I have a dream" fa 50 anys

El 28 d'agost de 1963 Martin Luther King pronunciava un discurs que ja forma part de la història, un discurs de reivindicació de la llibertat i la igualtat. Suposo que s'ha avançat en aquest trajecte (fins i tot els Estats Units han escollit el primer president negre), però aquests dies, llegint la premsa que estava analitzant la situació actual, comproves que encara hi ha camí per recórrer. Així, que el record d'aquesta efemèride sigui un impuls per acompliment total del somni.

Martin Luther King: "Que els meus fills un dia visquin en un país on no siguin jutjats pel color de la pell sinó pel caràcter".

Obama-Romney

Demà els ulls del món estaran pendents del resultat electoral de les presidencials als Estats Units, com ocorre el dimarts de després del primer dilluns de novembre de cada quatre anys. Hi estaran pendents perquè les eleccions als Estats Units tenen una repercussió que sobrepassa els límits del país i podem dir que tenen abast mundial.

Ara bé, si ho comparem amb fa quatre anys, no hi ha ni punt de comparació. El 2008 el "Yes we can" de Barack Obama va rebre el vistiplau de la meitat dels americans, i això sí, l'entusiasme de la resta del món. Ja les pròpies primàries demòcrates havien generat interès per l'enfrontament entre Obama i Hillary Clinton. Quan l'actual president va ser el nominat, va generar una onada d'il·lusió i esperança per enterrar l'etapa Bush Jr. i perquè un ciutadà negre podia ocupar la màxima representació dels EUA.

Quatre anys han estat suficients per desencantar els seus seguidors. Malgrat tot, sembla que serà capaç de revalidar el mandat. Potser amb un resultat ajustat, però encara una majoria dels americans, especialment les minories, li donaran un vot de confiança. Un suport per seguir endavant ("Forward") amb un programa més tenyit d'humanisme i més social que no pas el del seu rival.

Rose Parks 1955 – Barack Obama 2009

Barack Obama pren possessió com a nou president dels EUA. És una data històrica pel simbolisme que suposa que una persona de color negre assoleixi la presidència del país més poderós del món. Una fita que potser va començar a gestar-se quan l’any 1955 una costurera negra, Rose Parks, es va negar a cedir el seu seient a una dona blanca, tal com estipulava la llei. Arran d’això va ser arrestada i s’iniciava així un boicot dels negre als autobusos de Montgomery (Alabama) que va ser el primer acte massiu de desobediència civil a les lleis racials dels EUA. Més endavant apareixeria una altra figura, Martin Luther King, que va esdevenir un dels líders que encapçalava el moviment de desobediència pacífica a les lleis racials que lògicament estaven en contradicció amb uns mínims supòsits democràtics.

Amb el desig que tantes esperances dipositades en el canvi als EUA es vegin correspostes amb fets.

Yes we can

Change we can believe in

El canvi en el qual podem creure

http://www.barackobama.com/

Superdimarts

Avui és el Superdimarts als Estats Units i l’atenció mediàtica mundial passa per Amèrica.
En el nostre cas, gairebé diria que ens motiva més que seguir la feixuga precampanya electoral espanyola. No sé si perquè allà la cursa electoral és més emocionant (i pensem que només es tracta d’unes primàries), o perquè ja ens hem cansat de tanta promesa demagògica.
Les primàries afecten els dos grans partits americans (Republicà i Demòcrata) i la meitat del territori dels EUA. Però on sembla més disputada la cursa és al bàndol demòcrata on Hillary Clinton i Barack Obama es disputen els delegats que els converteixin en candidats a les eleccions del pròxim novembre. A banda del frec a frec entre Clinton i Obama, es dóna el cas que precisament els demòcrates parteixen com a favorits, amb la qual cosa, sembla que amb l’elecció d’avui es tria més que un candidat, pràcticament un president (o presidenta).
Tant un com l’altre suposarien una novetat ja que obriria la possibilitat que bé una dona o bé un afroamericà disputessin amb bones perspectives la possibilitat d’accedir a la presidència dels Estats Units. Tots dos són senadors. Tots dos representen aire fresc, un més que l’altra. Ell més espontani, ella més experimentada. Ell connectant bé amb les bases, ella ben connectada amb els cercles de poder. Ara bé, els dos semblen prou preparats, amb discursos potents i amb capacitat de liderar i de transmetre il·lusió per obrir una nova etapa.
Aquesta matinada es coneixeran els resultats de les primàries. Particularment em resulta atractiva la possibilitat de veure Hillary a la Casa Blanca... així que jo votaria per ella.