Brexit

Vist amb ulls de Catalunya -un país en general força europeista-, costa entendre que una societat per majoria decideixi sortir de la Unió Europea (UE). Tot i que en els darrers temps està creixent la desafecció europea, també a Catalunya. Només cal observar la pèssima gestió dels refugiats que ha posat davant de l'espill un gegant burocràtic insensible i incapaç.

Però malgrat tot, Catalunya ha defensat amb militància aquest nord enllà de què parlava el poeta "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

El Regne Unit tot i formar part de la Unió des de fa quaranta anys, sempre se l'ha mirat amb desconfiança, i no ha acabat de demostrar que cregués fermament en el projecte de construcció europea. Així que el referèndum havia d'esdevenir-se més aviat o més tard.

Les enquestes indicaven que el "leave" anava per davant, semblava que es podia capgirar la tendència en els darrers dies de campanya i aconseguir la victòria del "remain". Finalment no ha estat així i amb un 51'9% de suport els britànics han optat per deixar de formar part del club europeu.

S'estan començant a fer diverses anàlisis, una de les quals sens dubte, passa per comprovar el mapa electoral resultant segons les nacions, i oh sorpresa!, Escòcia i Irlanda del Nord voldrien continuar dins de la UE. Fa uns dos anys s'amenaçava els escocesos que en cas d'independència sortirien de la UE, i vés per on, al final sortiran de la UE per formar part de la Gran Bretanya.

Des de les Espanyes les reaccions no s'han fet esperar i ja han dit que això dels referèndums no són la solució de problemes polítics. Pel que es veu, ells prefereixen fer-ho als despatxos i sense escoltar la gent.

De moment ja han dit que ara ha de començar el procés de negociació per fer la sortida, que pot durar uns dos anys, i pel que sembla, "no vagarà per l'espai sideral pels segles dels segles". O sigui, que han començat a caure algunes mentides. No ens enganyem més, la política al segle XXI es fa negociant i es fa escoltant la ciutadania. I la Unió Europea, com no podria ser d'altra manera, s'acabarà adaptant a les circumstàncies, és en definitiva la realpolitik.

A les poques hores de conèixer-se els resultats, el premier britànic, David Cameron, ha anunciat que plega. En el fons ha fet allò que hauria de ser normal, ja que la seva posició ha quedat desautoritzada i en conseqüència, creu que aquest procés de desconnexió del Regne Unit de la Unió Europea l'ha d'encapçalar un altre lideratge.

Malgrat no compartir el resultat, cal felicitar els britànics pel procés que han protagonitzat i no sembla que els hagi causat cap mena de trauma. Se'n diu democràcia i se'n diu dret a decidir.

En defensa del català al Parlament Europeu

Avui al Parlament Europeu el català ha estat protagonista de la mà de l'eurodiputat flamenc Mark Demesmaeker (de l'N-VA, nacionalistes flamencs). Aquest polític ha reclamat l'ús del català al plenari de l'Eurocambra, tal i com s'havia compromès el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, l'any 2012.

Demesameker ha acabat considerant una vergonya i un dèficit democràtic que el català, la tretzena llengua en nombre de parlants a la UE, i amb una població de deu milions, encara no sigui oficial en els organismes comunitaris.

Catalan and the official European Union languages

La Plataforma per la Llengua ha publicat un vídeo en anglès en el qual vol explicar a Europa i al món la situació del català dins de la Unió Europea (UE) i el perquè tot i tenir una dimensió similar a altres llengües oficials de la UE, no ha aconseguit el rang d'oficialitat.

Finalment, arriba a la conclusió que no és estrany que centenars de milers de catalans reclamin un estat propi perquè la nostra llengua sigui reconeguda a la Unió, a l'igual que les llengües pròpies dels altres ciutadans europeus.

10 anys d'euro a la butxaca

Aquest Cap d’Any s’ha commemorat els deu anys d’existència de l’euro a les butxaques dels ciutadans de disset Estats europeus. Era un dels èxits de la Comunitat Econòmica Europea que des dels anys cinquanta estava estabilitzant el mercat comú i l’economia europees. Arribar a l’euro era una notícia de gran transcendència pel que suposava als Estats membres la pèrdua de la seva moneda nacional i implicava apostar per una política econòmica comuna, amb un Banc Central Europeu que havia i ha de vetllar per la salut de l’euro.
La casualitat ha fet que el que havia de ser la commemoració dels 10 anys de la història d’un èxit, coincideixi en un dels moments de pitjor crèdit de l’euro. La crisi financera dels darrers anys està demostrant que les autoritats monetàries europees i els líders dels Estats tenen dificultats de proposar solucions que ajudin a sortir el més aviat possible d’aquest pou. El desprestigi de les institucions europees està arribant a posar en dubte la viabilitat de l’euro, si més no en alguns països. Ha quedat demostrat que la convergència econòmica dels estats, o sigui, el compliment dels criteris que possibilitaven accedir a l’euro no van ser tals –fins i tot hi va haver països que van maquillar les dades-.
En els darrers temps s’ha demostrat l’existència de profundes desigualtats entre les economies de l’euro, que hi ha països que tenen diferents prioritats i per tant diferents visions sobre com sortir de l’actual atzucac, diferents ritmes de creixement, crisis més acusades en algun sector...
Sembla que la burocràcia europea és incapaç de proposar solucions en una Europa on cadascú va per la seva banda, on es troba a faltar una autoritat monetària, o que aquesta pensi més en els privilegis dels bancs que en els drets dels ciutadans.
A més, el fet que l’entrada en circulació de l’euro hagi suposat un encariment dels productes de prop d’un 50% mentre que en prou feines els salaris s’han incrementat un 14%, no és la millor propaganda que es pot fer de la moneda única.
Malgrat tot, rarament trobarem a experts econòmics defensant que es desfaci el camí recorregut fins ara. Precisament, tot i que avui en dia estigui en entredit, la integració europea i compartir una moneda han de suposar la fortalesa d’una Europa que pot sentir-se acomplexada davant els Estats Units o les economies emergents de l’Àsia.
Euro, per molts anys!