País estrany

En la victòria i també en la derrota estimarem sempre el nostre País. I el país ets tu i totes les persones que hi vivim. És la nostra llengua i els que la defensem. 

Professors/es que es deixen la pell perquè les noves generacions també puguin estimar en català. 

Bombers que a part d'arriscar la vida apagant focs posen el cos davant les barricades per defensar uns valors. 

Pagesos/es que malgrat les grans dificultats continuen alimentant-nos i cuidant els paisatges d'aquesta terra. 

Metges i infermeres que ens acompanyen en els moments més difícils, curant-nos les ferides d'un món cada dia més hostil. 

Avis plantant-se davant la policia perquè ja mai més volen que tornin les cadenes ni les estaques. 

Nosaltres continuem orgullosos d'aquest País i de la seva gent. Solidari i sensible amb els altres pobles. Assenyat quan toca. Rebel quan cal. I no sempre ens en sortim. 

No sempre fem el cim. Però malgrat tot demà SEGUIM. Visca Catalunya!

Medalles d'Or de la Generalitat 2020

Aquesta setmana s'ha realitzat el lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat al cantautor, escriptor i polític Lluís Llach "pel seu compromís amb el país"; i a la mestra i pedagoga Maria Teresa Codina "per honorar una de les persones referents en el món de la pedagogia a Catalunya".

La Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica que atorga l’Executiu. Es va crear l’any 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.

MARIA TERESA CODINA i MIR

Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona el 6 de març de 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de Filosofia i Lletres en l'especialitat de Filologia Clàssica (1952). Posteriorment va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica al Centre d'Études Pédagogiques dirigit per Pierre Faure, a més d'altres cursos a la Sorbonne. De retorn a Catalunya, després d'iniciar i abandonar els estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona per trobar-los excessivament teòrics i descontextualitzats, es va decantar pel treball educatiu al Col·legi Internat La Molina, dirigit per Jordi Galí i Herrera, on va obtenir una sòlida experiència que va orientar definitivament la seva vocació pedagògica a través d'una acció educativa rigorosa i científica.

La trajectòria de Maria Teresa Codina s'emmarca plenament en l'evolució de l'educació del segle XX a Catalunya, en la qual hi té un protagonisme destacat. Tant ella com la generació de mestres a la qual pertany van impulsar la segona onada de la renovació pedagògica que té les arrels i els fonaments en la pedagogia activa i el moviment de l'Escola Nova del primer terç del segle XX i que va projectar l'educació catalana vers els canvis profunds que van caracteritzar la transició i l'etapa democràtica del darrer quart del segle passat.

Les fites més rellevants d'aquest itinerari són: fundació i direcció de l'escola Talitha (1956-1974), participació en l'equip fundador de l'Escola de Mestres Rosa Sensat (1965), docència a l'Escola Nostra Senyora del Port i l'Institut Nacional de Batxillerat Casa Antúnez (1974-1977) i desenvolupament del projecte d'actuació integral a la zona de Can Tunis de Barcelona, un barri de població majoritàriament gitana, a través de l'escola Avillar Chavorrós (1977-1983) i, uns anys després, de l'escola secundària adaptada Xavó-Xaví (1989-1992). El bagatge i els coneixements adquirits van comportar que la Generalitat de Catalunya, a través del Departament d'Ensenyament (1983-1987), i l'Àrea d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona (1987-1992) li encarreguessin la direcció de programes d'acció especial, educació compensatòria i educació en la diversitat.

L'impuls de la renovació pedagògica de l'escola catalana, la coherència del projecte educatiu, el treball en equip, el compromís amb una escola al servei de la comunitat, la millora de la formació dels mestres i la lluita pel dret a l'educació i la igualtat d'oportunitats són eixos que han orientat l'acció educativa de Maria Teresa Codina i Mir. Una acció que s'ha completat amb una notable activitat en la publicació de llibres i articles de didàctica, educació infantil, experiències educatives, atenció a la diversitat i lectures per a infants.

Ha rebut les següents distincions: Premi Ramon Llull d'experiències pedagògiques (1979), Premi Hidalgo de Presència Gitana (1983), Premi Ramon Fuster a la seva trajectòria professional (1995), Premi Catalunya d'Educació (2002), Premi Mestres 68 (2009), reconeixement del valor del seu itinerari pedagògic per part de la Societat Catalana de Pedagogia (2012) i nomenament de Doctora Honoris Causa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (2018).

LLUÍS LLACH i GRANDE

Lluís Llach i Grande va néixer a Girona l'any 1948, i va passar la seva infantesa a Verges i a l'Empordà, a redós del seu pare, el metge Josep Maria Llach i Llach, de la seva mare, la mestra Maria Grande i Vall, i del seu germà Josep.

Més tard es trasllada a Barcelona per iniciar estudis universitaris i és l'any 1967 quan s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component. Comença aleshores la seva activitat discogràfica i pública, que el porta a fer un recital en solitari al Palau de la Música i a ser reconegut com un nou valor de la Nova Cançó.

A inicis dels anys setanta, els seus problemes amb el franquisme l'obliguen a viure pràcticament cinc anys a París, on debuta l'any 1973, amb la seva mítica actuació a l'Olympia de París, que li obre les portes als millors teatres de la capital, de França i de països francòfons com Bèlgica, Suïssa o el Canadà.

Torna definitivament a Catalunya amb la mort del dictador i des de llavors no deixa d'actuar per Europa i alguns països americans, així com a pràcticament totes les capitals de l'estat espanyol, però la major part de la seva feina la centra als Països Catalans, fins l'any 2007, quan complerts els seus quaranta anys de vida artística decideix acomiadar-se amb dos recitals al seu poble, Verges.

Darrere seu deixa col·laboracions amb diversos actors de la cultura tant en el món de la cançó com en el del cinema, la música, el teatre i la poesia, i cal remarcar la que va realitzar amb el seu amic, el poeta Miquel Martí i Pol.

L'any 2010 crea una fundació amb el seu nom que actua al Senegal des de fa 10 anys, a la regió de Palmarin, en els àmbits pedagògic, cultural i social.

L'any 2012 inicia la seva faceta com a escriptor i fins avui ha editat cinc llibres, quatre novel·les i un llibre homenatge a Miquel Martí i Pol.

L'any 2015 passa a formar part del grup d'independents de la candidatura de Junts pel Sí, en la qual ocupa el primer lloc de la demarcació gironina. L'any 2016 va ser nomenat president de la Comissió del Parlament d'Estudi del Procés Constituent.

L'any 2018, el President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Senyor Joaquim Torra i Pla , el designa per presidir el que seria el Consell Assessor per a l'impuls d'un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent i que avui s'ha convertit en el moviment cívic anomenat Debat Constituent.

L'any 2019, el 130 President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont i Casamajó , el convida a formar part del Govern del Consell per la República, del qual en forma part.

Al llarg de la seva carrera ha rebut moltes distincions i en destaquen les següents: Premi Disc Català de l'Any (1979), Creu de Sant Jordi (1981), Premi Disc Català de l'Any (1993), Artista de la UNESCO per la Pau (1999), premi Cerverí de lletres per a cançó (2001), Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya (2007), Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada (2013), premi Méditerranée (2016), premi Joan Blanca (2016), Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona (2017) i premi Canigó (2017).

Les dones de la Principal

Les dones de la Principal és la segona novel·la de Lluís Llach, després d'una primera incursió en aquest camp amb l'obra Memòria d'uns ulls pintats (2011)

Si en el primer cas la trama transcorria a la Barceloneta, en aquesta ocasió la història ens trasllada a la comarca de l'Abadia -que ben bé podria ser el Priorat- i en concret, a l'imaginari poblet de Pous.

És una història de dones, de les vicissituds de l'últim segle en què tres dones han estat regentant una casa pairal de Pous, la Principal: Maria Roderich, Maria Magí i Maria Costa -àvia, mare i filla. Són tres dones de caràcter que han estat capaces de regir els destins de la Principal i de les terres conreades, al voltant del negoci del vi. Parlar d'un segle de negoci de la vinya vol dir que la primera Maria, dita la Vella, va haver de sobreposar-se a la fil·loxera i al fet de ser una dona cap de casa. Cadascuna d'elles van saber adaptar-se al temps que els tocava viure i transformar el negoci segons les necessitats "empresarials".

Però si hi ha un element que marca la història de la família és l'assassinat d'un antic capatàs de la Principal, el cos del qual apareix a la porta de la casa el 18 de juliol de 1936. El que en principi podria ser un dels primers efectes de l'aixecament militar, sembla ser que amaga un punt fosc en la família. Passada la guerra, un inspector de policia de la comissaria de Rius torna a obrir la investigació la qual remourà els secrets de la família, que permetrà autèntics giravolts en el transcurs de la novel·la.

Lluís Llach ens presenta una història que convida a llegir cadascun dels capítols amb la necessitat de saber què ocorrerà i quina sorpresa ens trobarem. L'autor ha trenat una trama que conté elements que ben bé la podríem encasellar com una novel·la de dones -amb unes protagonistes ben marcades, tot i que al seu voltant apareixen d'altres personatges que no tenen una importància menor: l'Úrsula, el Llorenç, el capellà...-, però també com una novel·la de misteri  i policíaca -amb l'inspector decidit a descobrir els secrets que amaguen les pedres de la Principal.

Les dones de la Principal és una obra que gira al voltant del poder -un poder exercit amb intensitat- i de la passió -amb no menys intensitat de baixes passions i amors complexos.

Memòria d'uns ulls pintats

Lluís Llach va estrenar-se en la seva faceta com a novel·lista amb l'obra Memòria d'uns ulls pintats (2012). I puc dir que ho ha fet amb una novel·la amb nervi, que va desgranant la vida de quatre amics (dos nois i dos noies) nascuts l'any 1920 al barri de la Barceloneta i que creixen junts vivint de prop una època on es respira il·lusió i esperança a partir d'allò que esdevé al seu voltant (m'ha captivat especialment la presència de l'Escola del Mar amb uns mètodes pedagògics absolutament avançats per l'època)

Però el temps no va anar al seu favor. La guerra civil i la repressió franquista va trencar moltes famílies, i aquests nois i noies (el Germinal, el David, la Joana i la Mireia) en són un paradigma. Amb les dificultats passen de l'adolescència il·lusionant a una maduresa a prova de cops morals.

Al llarg de l'obra, es deixa traslluir la descoberta de la sexualitat dels quatre joves, i la història d'amor no gens fàcil (fins i tot tràgica) entre el Germinal i el David, que malgrat créixer en un ambient obrer i llibertari, no semblava que l'homosexualitat pogués ser acceptada en l'època. Els bombardeigs a la ciutat de Barcelona, el front de l'Ebre, la repressió dels  vencedors, l'exili a França i l'exili interior... es van succeint acomboiant un relat de sentiments, de la tendresa de l'amor a la crueltat dels esdeveniments.

Per a explicar la història, l'autor ho fa venir bé a partir dels records de la seva vida que el Germinal, amb vuitanta-set anys, va explicant a un jove director de cinema, el Lluís, qui té interès en poder plasmar aquesta història personal -d'amor-, però també aquest bocí de la història -tràgica- del país, en una pel·lícula.

El dret a somniar

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,encara que, a vegades, precipitadament
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d'interessos.
Per això, que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:
somniem, si, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l'inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar,
aquest art d'esperaren nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l'impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d'interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Lluís Llach

Feliç Diada

La música ens acostuma a acompanyar en festes i celebracions. Avui, que commemorem la Diada Nacional de Catalunya, he triat País petit de Lluís Llach, una cançó emotiva que ben bé podria parlar del nostre petit país. O potser sí ho fa... Molts l’han convertit en el seu himne particular, com tantes i tantes cançons del Llach. Mentrestant, anem fent el nostre camí a Ítaca.
Visca Catalunya!!

País petit
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.

Lluís Llach