De la bonança a un repte nou

En el darrer Sant Jordi, un dels èxits editorials en català (dins de la categoria de llibres de no ficció) va ser el tercer i últim volum de les Memòries de Jordi Pujol: De la bonança a un repte nou (1993-2011).

Igual que en els dos primers volums, la redacció de les Memòries ha comptat amb la col·laboració del periodista d'El Punt Avui Manuel Cuyàs.

Jordi Pujol es va acostant a l'actualitat amb un volum que repassa els pactes de la seva força política amb els partits de govern d'Espanya (PSOE primer i PP després), que és el que engloba en el capítol que anomena "Bones anyades". Tot i fent autocrítica, considera que el suport a Felipe González primer i a José María Aznar després van suposar avenços en l'autogovern català, malgrat el desgast electoral que van suposar per la seva força política (CiU).

L'expresident també s'endinsa, tot i que en un capítol breu, en el partit i el relleu al capdavant personificat en la figura d'Artur Mas.

Un altre bloc important del llibre és l'obra de govern. Aquí retrobem el Pujol que ens tenia acostumat des de la tribuna del Parlament a fer un repàs exhaustiu de les actuacions del seu govern en qualsevol àmbit sectorial i en qualsevol racó del país. Novament apareix el Pujol que coneix el mapa geogràfic i hùmà del país com poques persones.

Poc a poc enfilem la recta final, els seus darrers mesos al capdavant del govern de Catalunya, les sensacions arran dels resultats del 2003 que va permetre la formació del tripartit, els darrers moments a Palau abans de la presa de possessió de Pasqual Maragall...

Les Memòries no sorprenen en tant que veiem al Pujol que ens tenia acostumats, que tot i que reconeix el fracàs en algunes actuacions polítiques -ja sigui per massa prudent, o precisament per no haver escoltat prou-, en definitiva acaba posant una bona nota a la seva trajectòria política.

Potser a part de les valoracions que fa dels protagonistes polítics d'aquesta etapa (cosa que sempre genera curiositat), és interessant l'epíleg amb què clou el volum. Un Pujol que en primer lloc mostra confiança en el país, ja que havent passat per situacions pitjors, ha mostrat capacitat de resisitència. Però a la vegada hi ha un Pujol que ha evolucionat des de la seva postura d'intentar ajudar a construir un Estat que reconegués la diferència catalana, a comprovar que aquest objectiu no sembla possible. Com ja ha anat fent públic en els mitjans de comunicació o en algunes conferències, considera que només són dues les sortides que s'obren davant del país: una Catalunya residualitzada dins d'Espanya o bé l'opció d'una Catalunya independent.

Temps de construir

A finals de l'any passat apareixia el segon volum de les memòries de Jordi Pujol: Memòries. Temps de construir (1980-1993) i que abarca el primer període del govern de la Generalitat sota la presidència de Pujol.

L'he estat llegint aquests dies i per qui tingui un mínim interès per la política catalana, és una lectura prou entretinguda. L'estil és molt pujolià -tot i que ha estat escrit amb la col·laboració del periodista d'El Punt Manuel Cuyàs-. Ens atansa a un període en què el president Pujol en destaca precisament la "construcció" o la "reconstrucció" del país després de la dictadura, on tot estava per fer. Per això en certs moments fa una espècie de llistat d'actuacions dels seus departaments de govern.

Però també esmenta altres episodis d'aquests anys, des del 23-F als Jocs Olímpics de Barcelona.

Són uns anys que a nivell personal van estar marcats pel cas Banca Catalana, el qual també apareix reflectit en el llibre.

És interessant atansar-se a un període la història recent del nostre país a partir de la visió personal d'un dels seus protagonistes, conèixer la història en primera persona. Però també he de dir que en el fons no hi ha massa lloc per a la sorpresa, tot i que s'hi explica alguna interioritat, que sempre són curioses de conèixer.

Ara queda un tercer volum de memòries per als darrers anys del seu mandat i de la seua implicació en la governabilitat de l'Estat.

Les memòries de Jordi Pujol

Fa unes poques setmanes em van regalar el llibre de Memòries de Jordi Pujol (1930-1980), i ha estat una de les lectures d’aquests darrers dies.

Ja sigui des de la coincidència o bé des de la discrepància ideològica, ningú pot negar què ha representat la figura de Jordi Pujol en la història de Catalunya de finals del segle XX. Aleshores aquest primer volum de les memòries ens acosta al personatge més anònim –si es pot dir així-, al que es va anar forjant fins que va assolir la presidència de la Generalitat el 1980. El llibre ens acosta a la figura de Pujol a través de les seues reflexions –i en ocasions fins i tot amb autocrítica- i ens permet conèixer referents que han influït en la seua acció i formació: Raimon Galí, Jaume Vicens Vives, Ainaud de Lasarte... També ens fa coneixedors de la seua activitat laboral –als laboratoris farmacèutics de la família- i com a banquer –Banca Catalana-, així com el seu currículum d’afirmació catalanista: pintades al camp del Barça, repartiment d’octavetes, els fets de Palau amb el posterior empresonament a Saragossa i confinament a Girona, mecenes cultural, participació en publicacions i ajudes a l’edició d’obres com per exemple la Gran Enciclopèdia Catalana,... fins la creació d’un partit polític catalanista (que ell mateix situa en el... centreesquerra).

Podríem resumir la polièdrica personalitat de Jordi Pujol amb aquestes paraules: catalanisme, catolicisme i europeisme.

He trobat interessant conèixer noves facetes d’un Jordi Pujol que passa balanç a la seua trajectòria prèvia a l’accès a la Presidència de Catalunya. Si aquestes memòries són interessants per endinsar-nos en un personatge que ja forma part de la història més recent del país, probablement seran molt més sucoses les que abastin el període en què en va ser president.

No ho havia comentat, però aquestes Memòries han comptat amb la col•laboració del periodista del diari El Punt Manel Cuyàs, qui ha fet una bona feina, i m’ha semblat llegir expressions del tot pujolianes, per tant, tinc la sensació que és força fidel al que ha pretès transmetre.