Produir energia, construir futur

Fa pocs dies llegia un informe que apuntava que allargar la vida útil de les centrals nuclears podria representar un estalvi de més de 1.400 milions d'euros anuals per a la indústria. Més enllà de les xifres, la notícia em va portar a una reflexió que sovint ens fem molts veïns d'Ascó: quin retorn rep realment el territori que produeix una part tan important de l'energia que consumeix el país?

Ascó és conegut arreu de Catalunya per les seves centrals nuclears. Des de fa més de quaranta anys, el nostre poble contribueix de manera decisiva a garantir el subministrament elèctric de llars, comerços i empreses. Riu amunt tenim les centrals hidroelèctriques de Flix i Riba-roja d’Ebre. Al mateix temps, les Terres de l'Ebre han esdevingut també un dels principals territoris productors d'energia renovable, amb una presència cada vegada més important de parcs eòlics i instal·lacions fotovoltaiques.

L’Ebre català i especialment el nord de la comarca de la Ribera d’Ebre s’ha especialitzat en la producció d’energia, i probablement, si es preguntés als seus habitants per on ha de passar el propi futur, considerarien que atraure un sector industrial vinculat a la transició energètica hauria de ser una prioritat.

Per tant, no es tracta de qüestionar aquest paper com a territori productor d'energia. Al final els territoris hem de ser solidaris i contribuir al progrés col·lectiu. Però la solidaritat ha de ser recíproca. I és aquí on apareix una pregunta legítima: el retorn que rebem és proporcional a l'aportació que fem?

Durant dècades hem produït energia per al conjunt del país mentre continuàvem reclamant millors infraestructures, millors comunicacions i més oportunitats de desenvolupament econòmic. Encara avui, a les Terres de l'Ebre, continuem parlant de connexions ferroviàries insuficients, de dificultats per atraure determinades inversions o de la necessitat de generar ocupació qualificada que permeti als joves construir aquí el seu projecte de vida.

El debat actual sobre el futur de l'energia nuclear i sobre la transició cap a les renovables no hauria de limitar-se exclusivament a la producció energètica. La qüestió fonamental és què volem que passi als territoris que fan possible aquesta producció. Perquè el repte no és només garantir electricitat; el repte és garantir futur. Els territoris que contribueixen al progrés col·lectiu també han de participar dels beneficis d'aquest progrés.

Els Fons de Transició Nuclear representen una oportunitat important. Però només tindran sentit si rere el fons hi ha una estratègia que passi per infraestructures modernes, sòl industrial, suport a l'emprenedoria, formació especialitzada i una aposta decidida per la innovació i la creació d'ocupació.

A aquestes alçades del partit sabem que el millor retorn per a un territori productor d'energia no són les compensacions, sinó les oportunitats. Per tant, convé canviar el focus, i la pregunta no ha de ser només quanta energia produïm, sinó quin futur construïm gràcies a aquesta aportació.

Josep Maria Raduà Serra

Juny 2026

Un malestar creixent

Aquest mes de maig es compleixen dos anys de les darreres eleccions catalanes. Quan s’arriba a l’equador d’una legislatura, és habitual que la ciutadania comenci a fer balanç. És el moment en què les promeses deixen de ser expectatives i passen a confrontar-se amb la realitat quotidiana. I avui, arreu del país, però especialment en territoris com les Terres de l’Ebre, hi ha una sensació que cada vegada costa més dissimular: el malestar creix.

No és un malestar únic ni homogeni. Té moltes cares i molts accents. El trobem entre els docents, que denuncien manca de recursos i una burocratització creixent del sistema educatiu. També entre els professionals sanitaris de la medicina i la infermeria, cansats d’un sistema tensionat des de fa anys. El sentim en els bombers, que fa temps que reclamen més efectius i millors condicions. I el veiem igualment en la pagesia, ofegada pels costos de producció i per una sensació d’abandonament que ve de lluny.

Però si hi ha un exemple especialment visible de la desconnexió entre els grans centres de decisió i la realitat del territori, aquest és el transport ferroviari. A les Terres de l’Ebre ho sabem prou bé. Durant mesos hem patit alteracions, talls i la supressió de serveis als trens regionals. Tot i que el passat 4 de maig es va reprendre la circulació ferroviària a la R-15 entre Reus i Móra la Nova, encara es manté el tall en part de la Ribera d’Ebre i els trens continuen sense aturar-se a les estacions de Flix i Ascó.

Moltes vegades el problema no és només la incidència concreta; és la sensació de viure amb uns serveis públics clarament millorables. Segurament seria injust atribuir tota aquesta situació a l’actual Govern de la Generalitat. Molts dels problemes que avui esclaten són conseqüència de decisions ajornades, infraestructures poc prioritzades i serveis públics que han anat acumulant mancances. Però en un moment de tensió social, la ciutadania no sempre mira enrere i demana solucions a qui hauria de ser capaç d’afrontar-lo.

I aquí és on apareix la qüestió de fons: la percepció creixent que hi ha una distància massa gran entre els llocs de decisió i la vida real de la gent. Quan un docent se sent poc valorat i amb un cúmul de responsabilitats que sobrepassen el seu dia a dia; quan les llistes mèdiques no acaben de reduir-se o els territoris rurals tenen dificultats per cobrir els places de metges de família; quan un pagès veu perillar la seva explotació o quan un poble es queda sense tren, el que s’erosiona no és només un servei concret, sinó la confiança en les institucions.

El país necessita governs que gestionin el dia a dia, però també que transmetin horitzó i confiança. I això només és possible quan la ciutadania percep que les seves preocupacions són escoltades i ateses amb la mateixa intensitat arreu del territori.

El nostre territori ha demostrat paciència i capacitat de resistència. Però la resignació no pot convertir-se en normalitat. Perquè quan el malestar s’estén simultàniament entre sectors tan diversos, el missatge és clar: hi ha coses que fa massa temps que esperen solució.

Els joves que marxen... i els que tornen

Durant molts anys, a les zones d’interior de les Terres de l’Ebre hem repetit una idea gairebé com si fos inevitable: els joves han de marxar si volen tenir oportunitats. I, en gran part, la realitat ho ha confirmat. Molts estudiants han fet les maletes per anar a estudiar o treballar a ciutats més grans, sovint amb la sensació que el retorn era poc probable.

Aquest fenomen no és exclusiu del nostre territori. Forma part d’una tendència global que afecta moltes zones rurals o allunyades dels grans centres econòmics. Però aquí s’ha viscut amb una intensitat especial. Les mancances històriques en infraestructures, les dificultats de mobilitat o la concentració d’oportunitats laborals en altres àrees han alimentat durant dècades la idea que el futur es trobava, gairebé sempre, fora.

Així, cada setembre, amb l’inici del curs universitari, moltes famílies s’acomiaden dels seus fills amb una barreja d’orgull i resignació. Orgull perquè continuen estudiant i obrint-se camí. Resignació perquè, sovint, aquell primer viatge és també el principi d’un distanciament progressiu del territori.

Però aquesta història, que durant molt de temps s’ha explicat només en clau de pèrdua, comença a tenir alguns matisos nous. En els darrers anys també han aparegut els joves que tornen.

No són multitud, però tampoc són casos aïllats. Alguns tornen després d’haver acumulat experiència professional en altres llocs. Altres descobreixen que la qualitat de vida que ofereix el nostre territori —un ritme menys accelerat, un entorn natural privilegiat, un entorn social més pròxim— és difícil de trobar en les grans ciutats.

Aquest retorn sovint va lligat a nous projectes. Petites empreses, iniciatives de turisme sostenible, projectes culturals o activitats professionals que avui es poden desenvolupar gràcies al teletreball. Allò que abans semblava una limitació territorial pot convertir-se, en alguns casos, en un avantatge.

El territori, amb espais i paisatges singulars, amb una identitat molt marcada, té actius que cada cop són més valorats. Però el retorn dels joves no pot dependre només de decisions individuals o de la nostàlgia pel lloc d’origen.

Si realment volem que més joves tornin —i, sobretot, que s’hi quedin— cal crear les condicions adequades. Això significa millorar les infraestructures de transport, facilitar l’accés a l’habitatge, garantir serveis públics de qualitat i reforçar un teixit econòmic capaç de generar oportunitats reals.

Potser ha arribat el moment de canviar el relat. Deixar de veure el territori només com un lloc del qual els nois i les noies marxen i començar a pensar-lo com un lloc on també poden tornar per construir-hi el seu futur.

Perquè, al capdavall, el veritable repte ja no és només entendre per què marxen els joves. El repte és aconseguir que els qui decideixen tornar trobin prou motius per quedar-s’hi. I que, algun dia, marxar deixi de ser gairebé una obligació per convertir-se simplement en una opció més.

Sant Antoni d'Ascó: tradició viva, patrimoni compartit

La festa de Sant Antoni d’Ascó és molt més que una celebració popular arrelada al calendari lúdic de l’hivern. Des de l’any 2010, quan va ser reconeguda com a festa patrimonial d’interès nacional, ha esdevingut també un símbol del valor cultural i identitari que tenen les tradicions locals quan es viuen, es transmeten i s’actualitzen de manera col·lectiva.

Aquest reconeixement situa Sant Antoni d’Ascó al costat de festes tan emblemàtiques com la Patum de Berga, el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, les Festes de Santa Tecla de Tarragona o les Falles d’Isil. Però hi ha un fet que sovint passa desapercebut i que cal remarcar: és l’única festa d’aquesta categoria a les Terres de l’Ebre. Una dada que diu molt de la singularitat de la celebració i també del paper que el patrimoni ebrenc ocupa en el conjunt del país.

Aquest reconeixement no va arribar per casualitat. Sant Antoni a Ascó és una festa completa, estructurada a partir d’un conjunt de rituals d’origen antic que s’han mantingut vius al llarg del temps: la foguera, la jota, els animals, les figures del Clavari i dels Majorals, i sobretot la participació activa del veïnat. És precisament aquesta implicació comunitària la que converteix la festa en patrimoni viu, i no en una simple postal folklòrica.

Sant Antoni no és una festa per observar des de la distància. És una celebració viscuda intensament pel poble, transmesa de generació en generació, que ha sabut preservar el sentit profund dels seus rituals sense quedar fossilitzada. Aquí rau la clau del patrimoni viu: no es tracta de conservar formes buides, sinó de mantenir significats compartits.

En un context de globalització accelerada, on moltes celebracions perden sentit o es transformen en productes descontextualitzats, el cas d’Ascó és un exemple clar de resistència cultural. La festa no només s’ha conservat, sinó que ha sabut dialogar amb el present sense trencar amb l’essència. Perquè el patrimoni no és allò que es momifica, sinó allò que evoluciona sense perdre l’ànima.

Cal entendre també la importància d’aquest tipus de festes per a territoris com les Terres de l’Ebre. El reconeixement nacional posa al mapa realitats diverses i recorda que el país es construeix a partir de la suma de pobles, tradicions i identitats locals. Sant Antoni d’Ascó no és només d’Ascó: és patrimoni compartit de tots els catalans.

El reconeixement institucional és important, però encara ho és més el compromís col·lectiu que fa possible que la festa continuï sent autèntica. Ara bé, aquest reconeixement comporta també una responsabilitat. Cal garantir recursos, suport i respecte perquè la festa continuï sent del poble i per al poble, així com preservar el sentit original de la celebració. Les festes de Sant Antoni d’Ascó ens recorden que la cultura popular és un pilar fonamental de la cohesió social i de la identitat col·lectiva. Preservar-la no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó apostar pel futur amb arrels profundes.

El català, entre el crit d'alerta i el compromís quotidià

La publicació recent de les dades territorialitzades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la població 2023 per l’Idescat ha tornat a situar la llengua catalana al centre del debat públic. Les noves dades d’ús mostren un país desigual i, malauradament, una urgència compartida.

Les Terres de l’Ebre hi apareixen, un cop més, com el territori del país on el català manté un ús habitual més alt (66,8%). És una bona notícia i un reconeixement a la persistència d’uns pobles i unes ciutats que encara fan del català la llengua natural en molts àmbits de la vida quotidiana.

Tanmateix, a casa nostra no tot és motiu d’optimisme. El setmanari L’Ebre ho recordava en l’edició del 5 de desembre amb un titular contundent: “L’ús del català a les Terres de l’Ebre retrocedeix un 18 per cent en 20 anys”. Aquest contrast entre lideratge i davallada evidencia que el got pot veure’s mig ple o mig buit, però sobretot posa de manifest una realitat: fins i tot als territoris on el català és fort, ja no ho és tant com ho era.

La situació és encara més preocupant quan ens fixem en l’àrea metropolitana de Barcelona, la zona més poblada del país. Només una quarta part dels ciutadans —un 24,7%— fan servir el català com a llengua habitual. Aquesta dada és un toc d’alerta potent, perquè la vitalitat d’una llengua depèn de la seva capacitat de ser útil, present i necessària justament allà on hi ha més interaccions socials, econòmiques i culturals.

Si la llengua es debilita, també ho fa la cohesió d’un país que s’ha construït parlant-la. La llengua ens fa nació. És un dels nostres principals elements d’identitat compartida, un fil que uneix generacions i territoris diversos. Per això, veure com el seu ús es redueix any rere any no pot deixar-nos indiferents. No n’hi ha prou amb lamentar-nos o amb enumerar xifres: cal assumir un compromís actiu.

Està molt bé que des de la Generalitat s’impulsi un Pla Nacional per la Llengua. Que els ajuntaments s’hi adhereixin i que promoguin accions en tots aquells camps en què tenen competència. Però amb una situació de retrocés accentuat, em temo que no podem deixar-ho tot en mans de l’administració. Ens hem de sentir interpel·lats com a ciutadans i ciutadanes. Això vol dir parlar català sempre que puguem i amb tothom, sense renúncies preventives. Vol dir exigir el dret de viure en català en tots els àmbits —administració, comerç, cultura, mitjans, món digital— i acompanyar amb respecte i paciència aquells que s’hi acosten i volen aprendre’l. Vol dir ser, en definitiva, soldats de la llengua: no pas des d’un excés d’heroisme, sinó des d’una constància quotidiana, tenaç i amable.

Cada conversa és una oportunitat. Cada renúncia automàtica és un petit pas enrere. I avui, més que mai, ens cal avançar.

Josep Maria Raduà Serra

Desembre 2025

Atiar el foc de la cultura

Hi ha frases que t’atrapen perquè condensen una veritat profunda. L’altre dia, en una entrevista a la televisió, vaig sentir-ne una que em va ressonar especialment: “No es tracta de preservar les cendres, sinó d’atiar el foc.” Una metàfora poderosa que parla, al meu entendre, de la necessitat de mantenir viva la flama del que som, no pas d’admirar-ne les restes. Em va interessar prou com per voler saber d’on venia, i vaig descobrir que podria ser una versió lliure d’un aforisme atribuït al compositor Gustav Mahler: “La tradició no és l’adoració de les cendres, sinó la preservació del foc.” Una idea que, més d’un segle després, continua absolutament vigent.

Quan parlem de cultura i patrimoni, sovint caiem en la temptació de mirar enrere amb nostàlgia, de voler conservar-ho tot tal com era. I és natural: el passat ens explica, ens arrela i ens dona identitat. Però la cultura no pot ser només una vitrina plena d’objectes antics o tradicions repetides sense ànima. Si fos així, acabaria convertint-se en un museu tancat sobre si mateix. La veritable força de la cultura és la seva capacitat de transformar-se sense trair-se, d’adaptar-se a cada moment històric sense perdre l’essència que li dona sentit.

Ara que tinc la responsabilitat de ser regidor de Cultura i de Patrimoni de l’Ajuntament d’Ascó, aquesta reflexió pren un significat encara més profund. Com podem conjugar el passat, el present i el futur sense que cap d’aquests temps anul·li els altres? Com podem honorar la memòria dels qui ens han precedit i, alhora, oferir espais perquè les noves generacions se sentin part activa del relat col·lectiu? No és una equació fàcil, però estic convençut que la clau està en l’equilibri: preservar les arrels, però permetre que les branques creixin lliures.

Ascó —com tants altres pobles de les Terres de l’Ebre— té un patrimoni ric i una identitat que s’ha forjat amb esforç, tradicions i convivència. Però si volem que continuï sent un poble viu, hem d’encendre noves espurnes: projectes culturals que connectin amb la gent jove, activitats que facin dialogar la tradició amb la innovació, la festa amb la reflexió, la memòria amb la creativitat. El repte no és conservar per conservar, sinó donar sentit actual al que hem heretat, fer que allò que ens identifica continuï evolucionant amb nosaltres.

Atiar el foc vol dir això: alimentar la flama perquè continuï donant llum i escalfor. Vol dir fer que la cultura sigui present, propera, útil, inspiradora. Que el patrimoni no sigui una càrrega o una peça de museu, sinó una font d’orgull, d’aprenentatge i de possibilitats per construir el futur.

Potser preservar les cendres dona seguretat: el que és estable, conegut, immutable. Però el foc, amb el seu moviment constant, és el que ens recorda que la vida és canvi, que la cultura és moviment, que la identitat no es tanca, sinó que creix amb cada mirada nova. I és aquest foc el que hem d’atiar cada dia, amb petites accions, amb projectes compartits i amb la convicció que cuidar el que som vol dir, sobretot, mantenir viva la flama del demà.

Josep Maria Raduà Serra

Novembre 2025

La Ribera Alta

Hi ha errors que passen de pressa, com qui ensopega amb una pedra i segueix caminant. Però n’hi ha d’altres que deixen empremta, perquè revelen més del que volien dir. L’altre dia, Núria Parlon, la consellera d’Interior i Seguretat Pública, va parlar de la Ribera Alta per referir-se a la Ribera d’Ebre. Un simple lapsus, és clar. Però els lapsus, de vegades, són finestres que s’obren un instant i ens deixen veure allò que normalment resta invisible: fins a quin punt encara hi ha indrets del país que, per a alguns, continuen sent un espai llunyà en el mapa i, sobretot, en la ment.

Ningú està exempt de confondre’s, i no hem de perdre de vista el context: una roda de premsa, enmig de l’estrès i dels maldecaps d’una crisi com la del temporal Alice, que durant dies va colpejar el sud del país i va posar a prova serveis d’emergència, infraestructures i comunitats senceres. La consellera, probablement, tenia al cap mil fronts oberts. Però els lapsus tenen aquesta mala bava: poden semblar una anècdota i, alhora, resumir una realitat més profunda.

Perquè l’error geogràfic no és només una confusió toponímica. És un petit símptoma d’un mal més antic: la distància, física i mental, entre els centres de poder i els territoris que queden als marges. Des de la llunyania institucional, des de les oficines on es prenen decisions, la Ribera d’Ebre sovint és un nom genèric, una marca de mapa, un territori abstracte. Però per als qui hi viuen, la nostra comarca és vida, és feina, és identitat.

Quan des de més amunt de Tarragona es parla de “l’Ebre”, sovint es fa amb una mirada esbiaixada. S’hi pensa per les pluges torrencials, pels talls de carretera, pels incendis devastadors o per les centrals nuclears. Notícies que ens situen en l’imaginari col·lectiu només quan hi ha una desgràcia o una alarma. Fora d’això, massa sovint, silenci. Un silenci que pesa més que qualsevol lapsus.

Mentrestant, la gent de la Ribera d’Ebre continua fent país, des del marge, amb la paciència de qui sap que el país real no és només el que surt als informatius. El pagès que engega el tractor a trenc d’alba per mantenir viva la terra, la metgessa de poble que coneix cada pacient pel nom, les abnegades escoles rurals, la botiguera que aixeca la persiana cada matí, l’operari de la indústria. El jove que decideix quedar-se, emprendre i demostrar que també es pot innovar des de la perifèria. Els pobles que volen resistir l’envelliment, el despoblament i la desconnexió. Tot això també és Catalunya, encara que no sempre sigui visible.

Per això, més que enfadar-nos pel lapsus, potser cal agrair-li el valor simbòlic: ens recorda que encara hi ha feina per fer perquè tot el país es conegui i es reconegui. Que els noms no siguin intercanviables, perquè darrere de cada nom hi ha una història, una gent, una manera de viure.

Potser el dia que ningú confongui la Ribera d’Ebre amb cap altra ribera voldrà dir que el país s’ha après de memòria a si mateix.

Josep Maria Raduà Serra

Octubre 2025

L'efervescència cultural de l'estiu

Acabem un estiu intens al territori. Quan diem estiu, de seguida pensem en les festes majors, que són i seran sempre un pilar central de la nostra cultura popular. Però enguany, i cada cop més, l’agenda cultural de les Terres de l’Ebre va molt més enllà. Ha estat un estiu en què un cop més s’ha demostrat que la música, la dansa i la creació contemporània estan arrelant fort al nostre calendari, convertint-se en una finestra oberta a noves mirades i sensibilitats. Els diferents festivals que es programen de nord a sud, i de ponent a llevant, mostren una vitalitat cultural consolidada que connecta tradició i innovació, i que ens confirmen que la cultura és identitat i és cohesió.

El Deltachamber Music Festival ha demostrat que la música de cambra pot trobar casa a qualsevol racó de l’Ebre. A l’Ascó Batega, la combinació d’art i patrimoni ha posat en valor un municipi que sap reinventar-se. L’Ebrefolk ha tornat a reivindicar les arrels i la tradició des d’una mirada actual i dinàmica. El Deltebre Dansa ha dut el moviment a espais inesperats, convertint l’espai natural en escenari. O el festival de cinema in-FCTA, amb la seva aposta pels llenguatges artístics contemporanis, ha posat de manifest que la Terra Alta pot acollir una experiència artística global trencant fronteres. I així podria seguir amb totes les altres propostes que han protagonitzat l’estiu cultural ebrenc.

Tots aquests festivals tenen en comú una cosa: parteixen d’iniciatives que sovint naixen de la passió i del compromís d’entitats, col·lectius i persones que aposten per la cultura com a eina transformadora. No hi ha grans estructures al darrere, sinó la convicció que la cultura és un bé col·lectiu i que ha d’estar arrelada al territori.

És cert que l’estiu és el moment de màxima efervescència, quan la calor i el temps lliure conviden a sortir de casa i omplir places, carrers i espais naturals. Però potser el repte és aconseguir que aquesta energia no s’apagui quan arriba setembre. Que aquesta vitalitat cultural tingui continuïtat al llarg de l’any, encara que sigui amb una intensitat menor, i que trobi complicitats institucionals i socials per consolidar-se.

Cada festival és una finestra: cap al món, però també cap a nosaltres mateixos. Precisament per això cada iniciativa cultural té un impacte enorme en els nostres pobles i ciutats. La presència d’un festival, d’un concert, d’una mostra de dansa o d’una residència artística és també una manera de fixar població, de donar oportunitats al talent jove, de crear vincles entre generacions i de mostrar al món que el territori és viu i creatiu.

Potser, al final, la lliçó d’aquest estiu és que de  la cultura no només s’hi viu, sinó que s’hi construeix. Que no és un luxe, sinó una necessitat. La cultura no només és entreteniment; és identitat, és cohesió, és la manera de mirar-nos a l’espill i entendre qui som. Per això, el ventall ampli i suggeridor d’aquestes propostes ens recorda que som molt més rics del que sovint ens pensem.

Serps d'estiu

Temps era temps, l’estiu era una espècie de desert informatiu. El mes d’agost era el mes de vacances per excel·lència i, a les redaccions dels mitjans de comunicació, feina rai per omplir de contingut els noticiaris. Aleshores és quan apareixien les serps d’estiu: aquelles notícies que, al llarg de l’any, no haurien despertat cap interès i que, més que per un valor periodístic, servien per suplir la manca de notícies. Històries com l’albirament d’un ovni o la suposada presència d’algun animal desconegut en qualsevol racó del món.

També era un temps en què l’agost significava literalment “tancat per vacances”. Les persianes de moltes botigues baixaven, les fàbriques aturaven màquines i a les ciutats s’hi podia aparcar sense fer tres voltes pels mateixos carrers. Els pobles, en canvi, rebien un allau d’estiuejants i parents que tornaven “a casa” a passar la calor entre veïns, festes majors i sobretaules eternes. Les converses a la fresca, les tardes de riu i les nits de ball formaven part d’un ritme que es repetia cada any.

Avui això ja no sempre passa. Els calendaris laborals són més flexibles, el turisme és més repartit al llarg de l’any i les noves tecnologies ens mantenen connectats —massa connectats— fins i tot a la platja o a la muntanya, Els pobles continuen rebent gent, però potser ja no és aquell èxode massiu d’agost; i les ciutats, mai queden realment buides.

A casa nostra, també teníem les nostres serps d’estiu. Qui no recorda alguna història sobre una síndria gegant o sobre algun peix “mai vist” pescat a l’Ebre? De vegades, les portades semblaven més pròpies d’un conte que no pas d’un diari.

Avui, però, les serps d’estiu semblen història. Ja no cal recórrer a anècdotes perquè el dia a dia genera informació contínuament. Políticament, no hi ha descans. L’estiu passat pendents de la formació del nou govern de la Generalitat. Fa dos estius, les eleccions generals del juliol i la constitució del Congrés i del Senat a mitjan agost van marcar l’agenda. Enguany pendents d’un clàssic que sempre torna, la suposada corrupció a dreta i esquerra.

Malauradament, les guerres no signen cap treva “per vacances”: seguim mirant amb impotència cap a Ucraïna i Gaza. De portes endins, la tensió social, la crisi climàtica i els conflictes econòmics no entenen de calendaris. Ni tan sols aquí, on la regressió del Delta, la plaga de mosquits o la sobredosi turística poden convertir-se en titulars internacionals si la càmera adequada arriba al lloc i al moment oportú.

Potser l’únic desert que queda és el temps personal que ens permet desconnectar de tanta immediatesa. Un luxe que, a les Terres de l’Ebre, encara podem intuir quan ens asseiem vora el riu al capvespre o quan deixem que la mirada s’escapi més enllà del paisatge. I és que, de vegades, la millor notícia és descobrir que, almenys per uns minuts, no n’hi ha cap. Bones vacances!

Sense mobilitat no hi ha futur als pobles

Fa unes setmanes vaig assistir a una conferència organitzada pel Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) sobre els reptes i les solucions de mobilitat als territoris rurals, a càrrec d’Eloi Guinjoan, doctor en Geografia per la UAB i membre de l’associació ARCA. L’acte, emmarcat en el cicle “Coneguem la Ribera d’Ebre”, va posar paraules —i sobretot dades i exemples concrets— a una realitat que massa sovint patim en silenci: la manca de mobilitat és un dels principals entrebancs per garantir una vida digna als nostres pobles.

És difícil parlar de serveis públics, d’igualtat d’oportunitats o fins i tot de drets bàsics sense parlar de mobilitat. Com pot una persona gran arribar a l’hospital de referència o a una oficina bancària si no té cotxe ni ningú que l’hi porti? Com pot un jove formar-se o treballar fora del municipi si l’únic autobús del dia passa abans de les set del matí i no torna fins al vespre? Aquestes situacions, malauradament, no són excepcionals: són el dia a dia de massa persones que viuen als nostres municipis petits, on el cotxe privat és pràcticament l’única opció realista per moure’s.

La mobilitat rural no pot quedar reduïda a una lògica urbana o a una planificació centralista. Necessitem una mirada adaptada a la realitat de cada comarca i poble. I això és precisament el que Guinjoan va defensar: cal crear taules comarcals de mobilitat, equips tècnics especialitzats, fer enquestes i estudis per entendre bé les necessitats, redissenyar l’espai urbà pensant en vianants i bicicletes, millorar les estacions i parades i impulsar serveis innovadors i flexibles.

Entre les propostes que es van compartir, en van destacar algunes que ja funcionen en altres territoris rurals: el transport a demanda del Berguedà o de l’Alta Segarra, el Rumbus de la Garrotxa, el RezoPouce francès (una mena d’autostop organitzat), el model eslovè de voluntariat amb vehicle privat, o l’aplicació Nabogo de Dinamarca, basada en compartir viatges. Totes tenen un punt en comú: responen a necessitats concretes i ho fan amb solucions imaginatives i col·laboratives.

A més, l’Agenda Rural de Catalunya —aprovada fa poc— reconeix la mobilitat com un dels seus eixos clau. Recentment es van presentar 50 propostes per millorar la mobilitat als entorns rurals. Tenim diagnosi, coneixement, i idees sobre la taula. El que ens cal ara és decisió i acció.

Perquè la mobilitat no és un luxe: és una condició de possibilitat per a la vida quotidiana. Sense una mobilitat pensada des del territori, accessible, equitativa i sostenible, els nostres pobles tenen difícil futur. No es tracta només de poder anar d’un lloc a un altre. Es tracta de poder anar al metge, a estudiar, a treballar, a cuidar familiars o a participar de la vida cultural i social. A més, amb una mobilitat que estigui a l’alçada, ens serà més fàcil que la nostra joventut opti per romandre al territori i, per tant, es pugui fixar població en els nostres pobles i ciutats.

Cal que ens ho creguem com a territori i ho exigim amb fermesa. Ja no podem esperar més. Si volem pobles vius, amb gent de totes les edats i amb oportunitats per tothom, necessitem una mobilitat a l’altura del segle XXI. Perquè sense mobilitat, no hi ha vida. I sense vida, no hi ha futur.

Josep Maria Raduà Serra 

Juliol 2025

Educar, un compromís col·lectiu

S’està acabant un nou curs escolar, i com cada mes de juny, és moment de tancar etapes, revisar aprenentatges i reconèixer esforços. En primer lloc, cal posar en valor la feina incansable del professorat que, dia rere dia, acompanya infants i joves en el seu camí de creixement personal, acadèmic i social. Una tasca no sempre reconeguda, sovint invisible, però essencial per al futur del nostre territori i del país.

L’educació és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat que aspira a ser més justa, cohesionada i amb capacitat de progressar. Per això, no hauria de ser considerada una despesa més, sinó la inversió estratègica que realment és. Això es fa especialment evident a territoris com les Terres de l’Ebre, on les desigualtats estructurals, la dispersió geogràfica i el despoblament fan encara més imprescindible una aposta clara i decidida per l’educació. Els i les mestres aquí fan de tot: ensenyen, orienten, acullen i sostenen el batec del poble.

Les escoles i instituts de casa nostra —i especialment els dels pobles petits— no són només llocs de transmissió de coneixement: són espais de convivència, d’arrelament i d’esperança. Sovint, són l’últim servei públic que queda en molts nuclis petits, i també el primer que detecta desigualtats, acull la diversitat i genera comunitat.

Però per poder desplegar tot aquest potencial calen recursos, estabilitat als equips docents, suport real a la diversitat i una planificació que tingui en compte la singularitat del territori. No és el mateix educar en una escola de tres línies de Tortosa que fer-ho en una ZER de la Terra Alta. Per això és tan important adaptar-se a les diferents casuístiques, circumstàncies i contextos amb polítiques educatives valentes i ajustades a la realitat.

Encara que ho pugui semblar, això no és només una reivindicació del sector: hauria de ser una exigència de país. El futur es construeix avui a les aules. Si volem garantir igualtat d’oportunitats, cal que l’educació se situï al centre de les prioritats polítiques i pressupostàries. No podem exigir excel·lència sense dotar de condicions dignes les persones que fan possible l’educació.

Aquest final de curs és també una oportunitat per mirar endavant i reclamar amb veu clara una educació pública de qualitat, arrelada al territori, i capaç de donar resposta als reptes d’avui: la digitalització (aquests últims dies en qüestió), l’equitat, la diversitat, el benestar emocional. Perquè educar no és només ensenyar: és construir societat.

Des de l’escola més petita fins a l’institut més gran, continuem educant amb compromís, amb vocació i amb esperança. Però també amb la convicció que cal una aposta col·lectiva i sostinguda per garantir que l’educació sigui, de debò, el motor de transformació que volem —i que necessitem.

Josep Maria Raduà Serra

Juny 2025

Fons de Transició Nuclear: del dubte a l'oportunitat

Després d’uns primers passos insegurs i vacil·lants, en què cada moviment semblava més un dubte que una decisió, els darrers temps sembla que l’anomenat Fons de Transició Nuclear (FTN) està aterrant l’objectiu i encarrilant el propòsit. Potser m’estic anticipant i me n’hauré de desdir, però crec (i desitjo) que serà un instrument que complirà les expectatives. I no només és un desig per a unes comarques de l’Ebre i del Camp de Tarragona que hem suportat l’empremta de l’aposta energètica, sinó una necessitat per reconstruir el teixit socioeconòmic d’un territori que afronta el repte de reinventar-se.

Ha començat a veure’s un full de ruta. Ha estat important comprovar com la veu del territori és present en l’òrgan de govern: l’alcalde d’Ascó i l’alcaldessa de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant en són vicepresidents, a més dels vocals que representen municipis, consells comarcals, cambres de comerç, empresariat i sindicats. Un encert comptar amb el coneixement de la realitat local dels seus integrants.

La sensació que es transmet és que aquest FTN no és un instrument de caritat, sinó de justícia territorial. Per tant, una oportunitat per definir el futur de casa nostra, decidir per quin model productiu es vol apostar, com diversificar l’economia i com afrontar la previsible pèrdua de llocs de treball el dia que les centrals nuclears deixin de funcionar. No es tracta només de gestionar diners, sinó de planificar estratègicament una transició energètica i social amb visió a llarg termini.

Caldrà veure com evoluciona tot plegat, però a hores d’ara sembla que s’ha superat el risc que aquests ingressos addicionals es destinessin a projectes —segurament necessaris, però que no transformaven realment el territori. En els propers anys podran arribar al territori quantitats importants de diners: el Fons de Transició Nuclear rebrà, només el 2024, un total de 76,59 milions d’euros. Fer-ho bé ens pot ajudar a substituir, quan arribi el moment, els llocs de treball que es perdran a la indústria nuclear.

Anticipar-se al tancament nuclear i revertir des d’ara els efectes econòmics, socials i laborals que pugui ocasionar ha estat un encert dels governs i dels grups parlamentaris, i és bo reconèixer-ho. Si hi afegim el fet que s’està donant veu als ajuntaments, a les entitats socials i als agents econòmics locals, descentralitzant la presa de decisions, vol dir que es volen fer les coses amb voluntat de consens i trepitjant territori.

El debat sobre el futur nuclear a l’Estat espanyol ha revifat, i segur que en sentirem a parlar els propers mesos. Però això no hauria de fer perdre de vista que el tancament arribarà, més aviat o més tard. Aleshores, cal entendre la transició nuclear no només com el final d’una etapa, sinó també com l’inici d’una altra. Per això cal fer-ho bé i a consciència. El futur no espera, i les àrees d’influència nuclear han de deixar de conjugar el futur amb incertesa, i començar a fer-ho amb confiança.

Josep Maria Raduà Serra

Maig 2025

Sant Jordi: regalant cultura, perdent llengua?

Sant Jordi és la festa de l’amor i la cultura, però més enllà de la postal, les dades d’ús del català mostren una realitat inquietant. La llengua no sobreviurà per simpatia, sinó perquè sigui útil, necessària i present a tot arreu.

Abril és un mes cultural per excel·lència, i bona part de la culpa la té Sant Jordi, que omple carrers i places d’activitats literàries i culturals en aquesta primavera que tot just encetem. Presentacions de llibres, jocs florals, recitals, exposicions... Consumim cultura tot l’any, sí, però quan arriba Sant Jordi tenim una predisposició especial. I no només consumim cultura, sinó que la regalem.

Com a catalans, mostrem amb orgull tenir una diada tan reeixida. Sant Jordi és, potser, el millor invent col·lectiu del país: conjuga amor, literatura i catalanitat en una festa on tothom s’hi sent cridat.

Ara bé, la prèvia de Sant Jordi també ens recorda una realitat incòmoda. Les dades sobre ús i lectura en català haurien d’alertar-nos —especialment a les institucions responsables de Cultura i Política Lingüística. Només el 26,8% dels lectors prefereixen el català. Una de cada quatre persones. I no és un cas aïllat: segons l’Enquesta de Participació Cultural de 2024, en gairebé tots els àmbits culturals el castellà s’imposa al català, excepte en la ràdio i les arts escèniques. En cinema i videojocs, la presència de la llengua és residual. I en l’univers digital, influencers inclosos, la tendència és similar.

Sabem que som una llengua minoritzada. Sabem que l’ecosistema no ens és favorable. Però aquesta realitat no es pot combatre amb discursos buits ni amb l’eterna cantarella de “fer el català simpàtic”. No es tracta de simpatia, sinó d’utilitat i necessitat. O projectem la llengua com a eina imprescindible o, senzillament, la seva supervivència penjarà d’un fil.

Defensar la llengua vol dir convertir el català en la llengua habitual i natural del Govern, de les institucions i dels seus representants, sense excepcions ni complexos. Vol dir garantir-ne la presència a tots els espais públics, també a Madrid, on potser no seria sobrer que el Sant Jordi institucional comptés amb autors en llengua catalana.

Som, segurament, l’únic lloc del món on cal demanar permís per parlar la llengua pròpia. I, encara pitjor, l’únic lloc on sovint ens fan sentir que hem de demanar perdó per fer-la servir. Tot plegat, un símptoma més d’una colonització que ja no és militar sinó cultural, suau però efectiva.

Imagino que el català deu ser l’única llengua que, a ulls d’alguns, serveix per molestar.

La situació és complexa, però clara: la llengua catalana només ens té a nosaltres. No podem permetre’ns ni una política lingüística de baixa intensitat, ni la renúncia disfressada de pragmatisme. O ens hi posem de debò, o la davallada serà inevitable.

Josep Maria Raduà Serra

Abril 2025

Abaixant la persiana

Per cada cinc botigues noves que s’obren a Catalunya, les dades ens indiquen que en tanquen vuit. Si ens cenyim a la regió de l’Ebre, s’ha passat de 2.775 establiments el 2019  a 2.338 comerços el 2023, cosa que vol dir que hi ha hagut 437 botigues que han abaixat la persiana en aquest període (un 15,7% de davallada).

Aquest degoteig constant de tancaments de comerços de proximitat té diverses afectacions en el teixit social i econòmic dels pobles i ciutats. Unes conseqüències que van més enllà de l’activitat econòmica i de la pèrdua de serveis per al veïnat, ja que les botigues de queviures, forns i fleques, carnisseries, sabateries, llibreries... han permès històricament impulsar els lligams socials i donar vida als carrers i places.

Tot això s’accentua si el tancament comercial es produeix en municipis petits, com són la majoria del nostre territori, i en molt casos, amb una població envellida, pel que implica de pèrdua de serveis essencials si a això hi afegim dificultats de mobilitat. Amb un despoblament rural que ja no sabem si és causa o és conseqüència de tot plegat. Si a les ciutats la pèrdua de comerç de proximitat implica la despersonalització dels barris, als pobles representa la pèrdua d’identitat de la població i l’erosió del sentit de comunitat.

Aquesta tendència no és nova i deriva de l’auge de les grans superfícies, però la pandèmia ho va accelerar amb la intensificació de les compres per internet. Molts consumidors ja busquen els productes a plataformes online. En definitiva, nous hàbits de compra davant els quals el petit comerç queda en una situació de vulnerabilitat. Sense perdre de vista la manca de relleu generacional en molts negocis familiars. Per exemple, a Ascó, en els darrers temps, han tancat dues carnisseries i un forn de pa per jubilació dels seus propietaris, després de diferents generacions darrere el taulell.

No crec que l’administració pública s’hagi desentès d’aquesta problemàtica, ja que sovint hi ha incentius pel traspàs dels negocis, programes de formació, facilitats en la digitalització... A més, molts ajuntaments promouen l’emprenedoria o fomenten la conscienciació ciutadana sobre la importància de consumir en el comerç local. Però no sembla fàcil revertir aquesta tendència que està fent perdre una de les ànimes dels pobles.

Malgrat les dificultats actuals, cal que el comerç no abaixi els braços i sàpiga continuar diferenciant-se amb un servei personalitzat i de proximitat –que no poden oferir les plataformes- i sempre que es pugui, procuri posicionar-se a la xarxa. Per això també cal que la ciutadania entenguem que les botigues de poble o el comerç de barri formen part de la història d’aquella comunitat, fomenten les relacions socials i el sentit de pertinença.

Josep Maria Raduà Serra

Març de 2025

El tancament nuclear, a debat

D’un temps cap aquí, el tema nuclear es troba d’actualitat però amb un enfocament diferent a com estàvem acostumats. Ens hem habituat a sentir parlar de recàrregues de combustible o de parades no programades. Al llarg dels anys hem vist la construcció de la torre de refrigeració, el canvi dels generadors de vapor, o més recentment la construcció d’un magatzem temporal de residus. En els últims 50 anys la principal generadora de notícies a la Ribera d’Ebre ha estat la central nuclear d’Ascó. En part és lògic, a dia d’avui hi ha set reactors en funcionament a tot l’estat, i tres dels quals es troben a les comarques meridionals de Catalunya. Però també és cert que sovint ens ha sabut greu que eclipsés altres iniciatives, projectes i notícies de casa nostra.

La història de l’energia nuclear al territori no ha estat exempta de controvèrsia amb detractors i partidaris, com es va comprovar l’any 2010 quan Ascó va postular-se per acollir l’MTC, el magatzem temporal centralitzat dels residus radioactius de tot l’Estat.

Per què dic que l’enfocament informatiu ha variat? Ens trobem en el tram final de la vida útil de les centrals nuclears (Ascó I, 2030; Ascó II, 2032; i Vandellòs II, 2035) i si bé l’actual govern espanyol insisteix en el compliment del calendari que havien acordat de supressió de l’energia nuclear a Espanya, cada cop hi ha una remor de fons que demana ampliar la vida útil de les centrals. Sense anar més lluny, la setmana passada el Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei per evitar el tancament nuclear que va votar a favor l’oposició amb l’abstenció de Junts i ERC. També vam poder llegir a la premsa que el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya ha demanat prorrogar el cicle de vida de les centrals nuclears.

Tot va començar l’any 2022 quan la Comissió Europea va incloure les centrals nuclears dins de la categoria d’energies verdes perquè no produeixen emissions de gasos d’efecte hivernacle i poden ajudar a combatre el canvi climàtic, malgrat que els experts també alerten de la contrapartida dels riscos que suposa la generació de residus radioactius. Si a això hi afegim la inestabilitat mundial i evitar la dependència energètica d’altres països, ja trobem els ingredients d’aquesta revifada.

L’any 2023, l'energia nuclear va ser la principal font per a la producció d'energia elèctrica a Catalunya, representant un 56,9% de la producció total. Per la seva banda, aquell any, la producció d'electricitat amb fonts d’energia renovables va ser del 18%. Amb aquestes dades a la mà, podem afirmar que no s’ha fet la feina que tocava i quan tocava. Si a això hi sumem que les nuclears catalanes donen feina a més de 2.000 persones, el debat nuclear pren força amb nous arguments cada cop més favorables a prorrogar la vida de les centrals uns anys més, i de pas, poder donar més marge de temps a una diversificació econòmica que permeti superar el monocultiu nuclear.

Hem passat del “Nuclears? No, gràcies”, a “Nuclears? De moment, sí”.

Josep Maria Raduà Serra

Febrer de 2025

Que Nadal no sembli Nadal

El temps va que vola, ja tenim estrenat el calendari, i ja fa uns dies que hem deixat de tenir els carrers il·luminats, els comerços han canviat els motius nadalencs per altres reclams, i ja pràcticament no recordem ni la publicitat dels mitjans de comunicació. És el que té viure a pressa feta. I no només hem deixat enrere el Nadal, sinó que també hem pogut aparcar fins l’any vinent les polèmiques tradicionals que ja són un altre clàssic: que si fer pessebre fa cristià, que si el pessebre no és pessebre, que si les nadales no semblen nadales, que si els pastorets adoctrinen els pobres infants…

Partim d’unes premisses que són que l’origen del nostre Nadal és cristià (si bé es cert que s’enllaça amb els ritus pagans del Solstici d’hivern); que les tradicions s’inicien algun dia i comencen de zero; que les tradicions evolucionen i s’adapten al ritme de la societat. Penso que en això hi podem estar tots més o menys d’acord. Fins i tot, una altra evidència que hauríem de compartir i assumir és que la fesomia de la nostra societat és multicultural, i és una circumstància que no hem de perdre de vista, per tant, més aviat que tard ser-ne conscients... i respectuosos.

Però això no vol dir esbandir totes aquelles tradicions del nostre Nadal a cop de decret, segur que aquestes ja aniran prenent la forma que desitgi la societat. Perquè ho vaig llegir i vaig pensar que era un encert: el pessebre, els pastorets, les nadales, els Reixos… és la catalana manera de viure el Nadal, aquell substrat cultural que compartim i que explica d’on venim.

El Nadal de 2024 segur que no ha tingut res a veure amb el de 1974 i probablement tindrà poc a veure al de 2074. Les tradicions són vives, i cadascú les ha de poder viure com cregui. A les nostres abnegades iaies els hagués semblat pecat anar a celebrar el dinar de Nadal o el de Sant Esteve a un restaurant, i ara moltes famílies han adoptat aquesta tradició i celebren les trobades familiars fora de casa.

Per tant, potser valdria la pena començar per respectar les persones que viuen el Nadal des del seu sentiment religiós, com les que no. De pas, proposo fer-ho compatible en acceptar que moltes de les tradicions que han caracteritzat el nostre Nadal al llarg del temps han esdevingut rituals, independentment de la creença de cadascú. Amagar les nostres tradicions no ens fa una societat més acollidora, sinó més acomplexada. Així que no cal que s’il·lumini cap alcalde o alcaldessa retirant el pessebre de l’espai públic, o que cregui que és una bona pensada omplir els carrers de “llum inclusiva” per no ferir sensibilitats.

Que tothom celebri el Nadal com li plagui, i sobretot, fem possible que els valors que acompanyen aquesta celebració puguin ser compartits més enllà de la forma com cadascú hàgim decidit viure-ho.

Josep Maria Raduà Serra

Gener de 2025