Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris premsa. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 d’abril del 2026

La Processó de l'Angelet: article de 1926

 EL LLAMP, 1926

RESSURESCIT

¿Haveu vist alguna vegada, estimats llegidors, la professó que's celebra en moltes viles el dematí de Pasqua de Ressurrecció?

A n'aquesta processó se la nomena la del “encontre” i aquest no és altre que'l de Crist i la seva Mare, després de la ressurrecció gloriosa que seguí a la passió i mort del nostre Redemptor.

Potser algú de vosaltres ha presenciat en algún poble aquest cerimònia commemorativa; més, estic certa de que molts desconeixen la senzilla solemnitat amb que és celebrada al poble on vaig néixer.

La cerimònia en si, o sigui, l'acte en que té lloc l'encontre és, per cert, ben curt, empró cal descriure l'emoció que corprèn les ànimes per sa senzilla grandesa i per els, diguem-ne preludis, que precedeixen a la mateixa.

A toc d'oració, les campanes, que dies ans estaven en silenci dolorós per la mort de Jesucrist, deixen sentir els seus tocs alegres i seguidament veureu baixar cap l'Esglèsia, acompanyat per la música, un estol de nenes blanques com l'estel de la matinada; totes porten en son front una garlanda de flors també blanques i moltes d'elles porten ales, oferint la visió de que un vol d'àngels baixa volant fins arrans de terra. Totes son boniques, puix que totes són ignoscents. Moltes i algunes d'elles, les més petitones, porten penjades al coll amb cintes, unes artístiques cistelles plenes de flors.

Colocades totes al voltant del presbiteri, amb el penó i les banderes que han de retre homenatge al Déu del Cel i terra, comensa la Missa, i allavores podem contemplar plàsticament aquells quadros que'ns representen a un nombrós grop d'esperits celestials fent cort d'honor a la Eucaristia. Moment solemnial és aquell en que les nenes s'acosten a la santa Taula amb sos vestides blancs, ses corones i ses ales. ¡El Pa dels àngels, que's dóna als àngels!

Acabada Ja missa, surt una processó amb una secció d'aquelles nenes, portant l'imatge de la Verge entre quatre d'elles, sostenint quatre mes les cintes que adornen el tabernacle. Van també en aquesta processó les banderes del Col·legi i la il·luminació deguda, tot portat per noietes i un cop a la plassa, que esta devant de l'Església,  surt l'altra processó en la que va Cristo ressucitat  i gloriós baix tàlem; fent-li escolta les petites que porten les cistelles, les que van tirant flors a son pas; éssent un acte de mai prou ponderada grandiositat el moment en que als acords de la marxa real, al só alegre de les campanes i caient la multitut de genolls, apareix Jesús Sagramentat entre'l fum del incens a la porta de sortida, on en aquells moments i per maravella (puix que sempre ho he observat encar que'l reste del dia permaneixi ocult) el sol naixent envia'ls seus raigs lluminosos, besant l'ostia divina i posat enfront sembla que vulgui demostrar que la seva bellesa éssent tan esplendorosa és superada encara per la de la Magestat Divina.

La cerimònia comensa amb l'adoració del Àngel que és un nen que porta una bandera blanca amb la que rendeix honors genolls en terra tres vegades davant del Santíssim.

Després venen les banderes del Col·legi i fan lo mateix, i últimament les que porten a la Verge amb les de las cintes i demés s’agenollen tres vegades i totes a una s’inclinen devant de Déu esplendorós però ocult baix les espècies sagramentals.

Finida ja l'adoració, les dues processons en formen una sola i tornen a l'Esglèsia passant per sobre una especie de catifa blanca que s'ha estès abans i que dóna, per cert, un aire ben escaient a la festa.

Entra Jesús radiant i gloriós amb l'imatge de la seva Mare Divina, dins sa casa i abans de recloure's en son retir voluntari, vol beneir-nos solemnement i mentres una pluja de flors surt de les manetes infantívoles, en tots els cors hi cau la pluja de la benedicció divina, demostrant tots els rostres santa alegria, sentint-se dins les animes la veu dolça de Jesucrist que'ns diu: ¡La pau sigui amb vosaltresl!

C. BIARNÉS

Ascó, 6 Abril 1926.

diumenge, 3 d’octubre del 2021

"Abril", article a la premsa de 1921

LA VEU DE TARRAGONA recollia ara fa 100 anys un article que evoca el pas de barca a l'Ebre, la torre caiguda del castell d'Ascó o les moreres de les hortes de Vinebre.

Fons Salvany (1915)


ABRIL

A Josefina

«Fado», noble cavall: estàs cansat d'aquesta ruta? Qué't diuen a tú els ametllers florits de la ribera i aquella caseta blanca d'allà dalt que el meu cor estima? 

No has vist, en arribant, quina dolça benvinguda? Una mà fina i amorosa ha acoronat la estrella del teu front. El cavall de Caligula t'hauria envejat prou. 

Tú ets el meu amic, «Fado», el meu confident en aquesta hora benigna de la posta de sol, quan amb l'ànima rublerta d'inefables emocions, tornem del Mas cap a passar la barca. 

Floreix la Primavera. Tot es perfum, tot es color. Musita l'aire rapsodies delicadíssimes. 

 La Primavera omplena el meu pit. 

«Fado», noble cavall: el sol al defallir, en la carena, deixa polsina d'or en les teves crins voleiradires i't transfigura, en aquest camí, en el corcer de l'ideal.

Veus, allá al lluny, encara? Gira't, fita-hi els teus grans ulls mansos: es Ella que'ns fa adéu. 

Quina bellesa cobra l'Ebre a entrada de fosc, quan el llum d'un molí dibuixa en les aigües un punxó de foc! 

Llisca la barca, solemnialment, com el Cigne de Lohengrin. De tant en tant la politja fa una estridencia d'ocell nocturn. 

La barcada es grosa: hi va molta gent, i carros, i bestiar. Puja una alenada freda del cél·lebre estret del «Pas de l'Ase», que fa extremir les moreres de les hortes de Vinebre. 

Hi ha un estel que flirteja la caiguda torre del cim de Ascó, semblant a una vella arpa adormida entre els vels vespertins. 

Llisca la barca solemnialment, com el Cigne de Lohengrin. La politja fa una nova estridencia i ja som a l'altra vora. L'Ebre, en la solitut i el silenci, repasarà les darreres «coplas de jota» que ha sentit i les cantarà a la lluna. 

Bona nit, «Fado»; que descansis bé. Avui, pinso doble, perquè t'has portat molt discretament. 

Jo també ern retiro a intentar, el seguici d'un somni, la intensa vibració d'aquest dia de novell Abril.

Ella, allà en sa caseta blanca, envoltada de vinyes i d'ametllers en flor, i d'un petit jardí que les seves mans conreuen, potser també ja dorm. 

Un àngel blaquissim li deu dictar el somni. Oh! si, un ángel, el mateix que suara, vora d'Ella, m'anava dictant, per a estampar-lo al primer full d'aquell llibre que llegíem tots dos, aquest 

MADRIGAL 

Ja ve l'Abril tot rioler 
 Amb una rosa primicera; 
Quan sigui entrada Primavera 
Tot el jardí serà un roser. 
En el jardí d'amor gentil 
 Diuen ulls savis, 
 Que la millor rosa d'Abril 
Es la rialla dels teus llavis.

JULI OL
La Veu de Tarragona, 16 d'abril de 1921 

divendres, 27 d’agost del 2021

"El niu", article a la premsa de 1921

Fa 100 anys La Veu de Tarragona recollia un article que signava el pseudònim Juli Ol i parlava de la fesomia d'Ascó amb totes les cases de cara al riu i que tant identifiquen la façana fluvial d'Ascó.

Fons Josep Salvany (1915)

EL NIU

Qui deu habitar-les aquestes cases tan altes, penjades i apilades, pregunta el viatger davant d'Ascó? La gent, aquí, pensa, deu tenir ales.

I jo us diré que potser sí que té raó el viatger. La gent d'aquests pobles té ales com els ocells. No d'altra manera es comprendria com pot alcançar el niu altíssim, el furigó, el furitxò, que diuen ells, suspès en l'infinit, en un atapeït raïm de finestres variades. Perquè de carrer no n'hi ha, ni de camins ni d'escales. Sols hi trobarien unes rampes

inversemblants empedrades de palets de riu, absolutament intransitables pels que no saben volar.

Però, Senyor! quan sou a dintre qualsevol d'aquests furigons, l'entrada dels quals és un laberint, i que presenta en lo extern tot el tipus de l'aduar, vos sorprèn una estança rica, esplèndida, que té un ullal de vistes miraculoses, i uns aires suavíssims i una eterna serenata de riu, amb tota l'escena il·luminada de sol o de lluna, o tímidament encongida en els plecs vaporosos del misteri.

Veus-aquí el secret d'aquests colomars. I sent-hi a dintre d'ells, també se sent créixer les ales, amb una fretura íntima d'estendre el vol i arranar en aquest Ebre sagrat que enyorarà sempre les glòries de la Corona d'Aragó.

Les cases son altes, penjades i apilades. Temen el riu, però l'estimen, volen mirar-lo amb tota l'avidesa dels mil ulls de ses finestres variades.

JULI OL
La Veu de Tarragona, 3 de juny de 1921