Monogràfic: Quan les pedres parlen

Des de l'any 2007, juntament amb Biel Pubill, participem del programa de la Festa Major amb un monogràfic vinculat a alguna temàtica història, antropològica, cultural, patrimonial... del nostre poble. Aquest 2025 ens hem apropat a la història del nostre poble a través de les pedres... Us deixo amb la introducció del treball.

QUAN LES PEDRES PARLEN

La pedra ha estat, des dels orígens i en totes les cultures, una de les primeres matèries emprades per a fer eines -les petites puntes de fletxa, els gratadors o els burins de sílex que s’han trobat pel terme en són un bon exemple que ja ens parla d’un llunyà poblament a les nostres terres-. La pedra també es va usar, des de temps remots, per fer els sòcols dels abrics i de les primeres cabanes -en trobem també testimoni a jaciments del terme com ara el del Forn Teuler-.

Si passegem pels nostres pobles veurem com la pedra, ben treballada i escairada, es presenta elegant i atractiva en moltes façanes i construccions diverses. A Ascó, els carreus que mantenen el que, ara intuïm, era una imponent fortalesa templera; o les pedres que sostenen les nombroses voltes i sitges que ressegueixen els soterranis de la vila closa; o els treballats blocs que imposen solidesa i serenor a l’església o a la capelleta de Sant Miquel o, entre d’altres, els escuts i marques a les llindes de les nostres façanes no fan més que parlar-nos de la nostra història.

Una història que no s’entendria sense conèixer als seus protagonistes, els asconencs i asconenques que, amb el seu treball, esforç i constància l’han anat modulant en el temps. Ens referim a tots aquells pagesos, ramaders, comerciants o artesans que l’han fet tal com avui la coneixem. Però per la temàtica que ens incumbeix haurem de començar per centrar la mirada en un dels oficis artesanals d’Ascó que més petja ha deixat en la nostra fisonomia, l’ofici de picapedrer.

Ascó, degut a les característiques del sòl i l’orografia del terreny, va ser un dels pobles del nostre entorn amb major tradició en el treball de la pedra. Al llarg dels segles han estat molts els artistes anònims que han deixat la seva empremta personal en les pedres treballades. Un dels darrers picapedrers de la nostra població, Josep Jornet i Batiste -Pepe del Lechero-, encara el podem trobar any rere any a la mostra d’arts i oficis d’Ascó, donant fe d’aquest pesat però alhora atractiu ofici artesà.

Enguany us proposem que escolteu les pedres, ja que aquestes ens parlen! A través d’aquest monogràfic us invitem a fer un viatge per la nostra història, a partir de les pedres. Lluny de pretendre fer un repàs històric exhaustiu, us proposem un passeig lúdic pels carrers i places de la nostra vila, sense allunyar-nos més enllà del pas de barca, de la capelleta del Calvari o de les restes del castell que, amb la seva mirada, senyoregen, vigilen i protegeixen Ascó.

Deixem, doncs, que les pedres ens parlin…

Monogràfic: 50è aniversari de la construcció del pont d'Ascó

Un any, i des de 2007, que en el marc del programa de la Festa Major, Biel Pubill i jo mateix tenim l'oportunitat d'inserir un monogràfic vinculat a alguna temàtica històrica, antropològica, cultural, patrimonial... del nostre poble. Aquest 2024 el monogràfic es dedica a la construcció del pont d'Ascó amb motiu de mig segle d'història. Us deixo amb la introducció del treball.

***

És evident que tot poble riberenc vol és estar ben comunicat. Secularment ho han estat a través dels propis rius. En el nostre cas, l’Ebre, des de temps remots amb l’arribada de fenicis, grecs i romans, va esdevenir una autèntica autopista fluvial d’intercanvi de productes però també d’idees. La major part del comerç i de transport de mercaderies es duia a terme pel riu. A Ascó la construcció de la via de ferrocarril Barcelona-Madrid el 1892, va suposar un primer gran cop al transport fluvial, tanmateix aquest va continuar tot i davallar progressivament al llarg de la primera meitat del segle vint amb l’increment del nombre de vehicles i la millora de la comunicació terrestre. Aleshores l’accés per carretera procedia de les Camposines i de Flix, a més de la carretera que puja a La Fatarella.

És evident que es tractava d’una zona mal comunicada, però encara estaven més mal comunicats els pobles veïns de la riba esquerra de l’Ebre (Vinebre i la Torre de l’Espanyol). És lògic entendre, doncs, que la idea de construir un pont que unís els dos marges de l’Ebre fos un tema recurrent des de temps enrere. 

No serà  fins el 1969 que l’Ajuntament d’Ascó va enviar a la Diputació de Tarragona una carpeta amb documentació que contenia diversos expedients «sobre els greus perjudicis que ocasiona en el pas de barca d’Ascó les continuades variacions del cabal d'aigua pel riu provocades per les preses de Mequinensa i Riba-roja, de l’empresa ENHER i la de Flix de FECSA», i on es demana com a única solució la construcció d’un pont. Aquesta carpeta, que a més contenia diversos articles de diari i fotografies de les destrosses que el riu feia en el pas de barca, fou tramesa a l’aleshores Diputación de Tarragona en data de 16 de gener de 1969.

Monogràfic: La història d'Ascó amb nom de dona

Com ve sent habitual en el programa de la festa major, hi trobem un espai dedicat a endinsar-se en la  història de la vila, tasca que des de 2007 anem realitzant amb l'amic Biel Pubill.

Aquest any s'ha dedicat a la història d'Ascó amb nom de dona. El monogràfic vol ser una petita aportació a la lluita per la igualtat real i tangible entre dones i homes, per una societat inclusiva on no hi hagi diferències de gènere. I què millor que fer-ho reivindicant la figura femenina en la nostra societat. Per tant vol ser una reivindicació d’aquelles dones d’Ascó que bé mereixen ser ressenyades com a persones que han excel·lit en algun àmbit professional o bé han destacat en alguna faceta, circumstància o episodi concret.

Artistes, esportistes, religioses... que no ens ha de fer ignorar que en la vida quotidiana les dones també han estat i són protagonistes de la història del dia a dia. A Ascó, especialment, les dones pageses que després de passar el dia al tros continuaven les tasques de cura de la família i de les feines de la llar; o les dones dels llaüters que ho tenien tot a punt per quan l’home embarqués o tornés a casa; o les que trobàvem darrer dels taulells de les botigues. Sense elles no s’explicaria la història sencera.

Des de temps remots trobem dones que han destacat duent a terme activitats, tasques o feines més enllà de les tasques domèstiques. Si ens fixem en l’últim segle, per exemple, moltes persones recorden a unes figures que van tenir cura dels asconencs i les asconenques d’aquell temps: la infermera Vicenta Hernández Sánchez, que va exercir a Ascó entre 1950 i 1980, aproximadament; la Margarita Sevil Burillo, que va exercir de llevadora en aquell mateix període; o la Raimunda Agustí Biarnés, que va estar al capdavant d’una guarderia des de 1950 fins a 1973. Unes persones a les quals caldria sumar el nom de les mestres que van exercir el seu magisteri a Ascó com ara donya Inés Anguera Sans, donya Flora Alonso Vilanova o donya Pilar García Monzón, entre moltes d’altres. Infermera, llevadora, magisteri... oficis molt adreçats a tenir cura dels altres.

Les dones que protagonitzen el monogràfic són Santa Paulina i la Mare de Déu del Carme, la reina Sança, Elisabet i Blanca d'Aragó i Anjou, Francesca Antònia de Salvador i Biarnés, Margarida Jordà Serra, Benita Franquet Sans, Roser Bru Llop, Joana Biarnés Florensa, Carme Montornés Serra, Maria Teresa Linyan Serra, Montserrat Vallés Grau, Sònia Franquet Calvente, Eva Sans Grau i Judith Sans Serra.

Monogràfic: 500 anys dels Ordenaments de la Vila d'Ascó (1520-2020)

Com ve sent habitual en el programa de la festa major, hi trobem un espai dedicat a endinsar-se en la història de la vila, tasca que des de 2007 anem realitzant amb l'amic Biel Pubill. 

Si l'any passat hagués hagut programa de festa major, el tema no podia ser altra que l'efemèride dels 500 anys dels Ordenaments de la Vila d'Ascó (1520). L'estudiós Carmel Biarnés va treballar-ne un fragment incomplert. Els Ordenaments van ser escrits pel Notari Reial Janot Pellicer el 6 de febrer de 1520, i que s’hauria transcrit l’any 1727.

Què són uns Ordenaments i la seva transcendència

El terme ordenament significa ‘acció d’ordenar’. Quan parlem des de la vessant legislativa diem que uns ordenaments són un conjunt de regles, de disposicions, que regulen les relacions socials d’un col·lectiu, d’una institució, d’una comunitat... en el nostre cas d’un poble, Ascó.

Aquestes normes –que avui són de tipus penal, civil, administratiu, laboral...-, suposen una ordenació del comportament humà dictat per l'autoritat competent d'acord amb un criteri de valor i el seu incompliment comporta una sanció. Generalment tot ordenament imposa deures i confereix drets.

Aquest ordenament del règim intern de la vila emana de l’autoritat popular del municipi, però es requereix l’aprovació o la conformitat de l’autoritat superior –en el cas d’Ascó, del comanador que ho era el 1520, Martí de Lanuça.

Els Ordenaments d'Ascó

La lectura dels Ordenaments permet endinsar-nos a conèixer o intuir hàbits socials i culturals, valors morals, activitats laborals i econòmiques, organització de l’espai urbà...

Fent una lectura dels 39 articles dels Ordenaments d’Ascó, podem classificar-los a grans trets, segons la temàtica que tracten. En aquest sentit, tot allò referit al mercat (regulació de la venda pública, els pesos i mesures...) ocupen una bona part del seu contingut. També és destacat, però amb no tants articles, els capítols que fan referència a la salubritat i la higiene; així com els referits a la seguretat dels veïns. Altres aspectes que es tracten tenen a veure amb la conservació de camins, així com el fitament del terme. No deixen de ser curiosos aquells articles que es refereixen a la moralitat o als costums públics.

Presentació a Ascó del llibre 'Portadores d'un cicle sense fi. Dones i pràctiques funeràries a la Ribera d'Ebre (S. XX)'

Monogràfic: Inventari del patrimoni arquitectònic d'Ascó

Una de les característiques del programa de la festa major d'Ascó és la reserva d'un espai per difondre algun aspecte històric, antropològic, patrimonial, social... del nostre poble en forma de monogràfic. Des de 2007 juntament amb Biel Pubill tinc la possibilitat de redactar aquest monogràfic que arriba a totes les cases del poble. Enguany l'hem titulat Inventari del patrimoni arquitectònic d'Ascó.

En la introducció del tema fem cinc cèntims del contingut del nostre treball i per tant d'allò que els lectors hi podran trobar: És per aquest motiu que enguany, en aquest monogràfic de la festa major, us proposem donar un cop d'ull a l'inventari del patrimoni arquitectònic que va fer la Generalitat de Catalunya, i que sota l'objectivitat científica dels professionals en patrimoni, posa en valor aquelles construccions i edificis singulars del nostre poble i terme.

Els elements que estan ressenyats són:

• Abadia
• Antic Hospital
• Ca Aleix
• Ca Biarnés
• Ca la Vila
• Ca Pere Sans
• Cal Cavaller
• Calvari d’Ascó
• Capelleta del Carme
• Casa prioral
• Cases morisques
• Castell d’Ascó
• Catxaperes d’Ascó
• Centre històric d’Ascó
• Cisternes-anjubs d’Ascó
• Ermita de Sant Miquel
• Escut de Cal Cavaller
• Escut del comanador Fra Miquel Sabata
• Església Parroquial de Sant Joan Baptista
• Espais històrics de la Batalla de l’Ebre: búnquer dels Reguers
• Espais històrics de la Batalla de l’Ebre: campament del XV Cos de l’exèrcit
• Lo forn de pa (forn de Ca Xavalí)
• Màrgens d’Ascó
• Mas de Juanito
• Mesquita. Voltes davall de la plaça de l’ajuntament
• Muralles d’Ascó
• Perxe de Ca Pere Sans
• Perxe de Cal Cavaller
• Perxe de la Baijunga
• Perxe de la Placeta
• Perxes de Sant Domingo i del Sac
• Porta de separació de la vila de dins i la vila de fora
• Pou de la neu
• Pous o sénies
• Torreta de la vila

Monogràfic: D'anar a costura a l'estudi

Per dotzè any consecutiu, el programa de la festa major d'Ascó incorpora un monogràfic dedicat a algun tema que ens aproxima a algun aspecte històric, antropològic, patrimonial, social... del nostre poble i que tinc l'oportunitat de produir juntament amb Biel Pubill.

Aquest 2018 el tema que treballem és l'escola en els darrers quatre segles a partir d'un document de 1628 fins a l'actualitat, posant atenció a l'escola del segle XX, en què es va veure complert el somni d'un nou edifici que va acabar sent inaugurat el 1950. Actes del ple municipal o la premsa d'època, entre d'altres, han estat les fonts que hem utilitzat per traçar aquesta aproxima al món educatiu a Ascó.

Us adjunto la introducció que hem elaborat:

D'aquest document amb què iniciem el monogràfic en fa gairebé 400 anys, que es diu ràpid. Quatre segles d'un albarà que parla del mestre d'Ascó Joan Verge, el qual rebia un salari de part dels Jurats de la Vila, que en aquell moment eren els principals responsables de la gestió diària del poble. Per tant, es pot deduir que els “ajuntaments” d'aleshores eren els encarregats que a les diferents viles hi hagués el mestre encarregat de l'ensenyança dels minyons i, per tant, l'existència d'una educació formal. Tot i que també cal dir que no tots acaben assistint regularment a les classes, ja que l'analfabetisme, especialment entre les classes baixes i treballadores, va ser una constant fins ben bé el segle XX.

No podem oblidar, però, un altre tipus de formació que és la que prové de la socialització dels xiquets i xiquetes, o la instrucció en algun ofici entrant com aprenents en tallers de fusters, ferrers, sastres, o al costat de barbers o espardenyers, per exemple. Cal dir que al nostre poble la majoria dels infants continuaven la tradició familiar, o sigui, el treball de la terra o en oficis vinculats al riu i, en algun cas, aprenent algun ofici artesà.

Una altra pista que ens aproxima al món educatiu local és el nomenclàtor urbà d'Ascó. Ens remuntem a l'any 1710 i ja hi trobem el carrer de l'Estudi. Novament ens porta a fer deduccions, i és que en aquell període ja devia ser l'indret on s'ubicava fa més de tres segles l'espai escolar. Tres segles després ja són tres els carrers que ens remeten al món de l'ensenyament: el carrer Escoles (on es troba l'actual accés a l'escola), el carrer Josep Mur (dedicat a un mestre que va esdevenir un referent educatiu al poble en els anys trenta i quaranta del segle passat) i l'esmentat carrer de l'Estudi.

Tota aquesta introducció amb les primeres referències de l'estudi al nostre poble és per contextualitzar el tema que tractem enguany: l'ensenyament a Ascó. Aquest és un aspecte que ens toca de prop, però també podem dir que tots ens hi podem sentir interpel·lats perquè en algun moment o altre hem estat estudiants d'algun o alguns centres educatius. Per tant, aquesta podria ser la justificació que ens porta enguany a aprofundir en aquest tema, però no és l'única. Sembla ser que, al curs 1943/44, l'actual edifici de les escoles va començar a ser utilitzat com a tal, és a dir, d'això en faria 75 anys. Hem de dir, però, que aquesta és una efemèride no del tot certa, ja que tot i començar-se a utilitzar per aquells anys, l'edifici no estava del tot acabat i en algun període d'obres l'alumnat va haver de tornar a estudi en altres espais del poble: a ca Aleix les noies i a la Pròspera els nois. Finalment, l'escola quedaria oficialment inaugurada el juliol de 1950.

Fins a dia d'avui, l'Escola Sant Miquel ha anat rebent diferents denominacions, en alguns casos fruit de la política educativa del moment. Abans de 1970 es coneixia com Escuela Nacional Graduada de Ascó, mentre que amb la introducció de la EGB l'any 1970 va passar a denominar-se Colegio Nacional de Educación General Bàsica. Ja en democràcia, l'any 1985, es va catalanitzar el nom passant-se a anomenar Col·legi Públic d'EGB, però pocs anys després es va decidir batejar-lo amb el nom de Sant Miquel. A més de patró d'Ascó, Sant Miquel era el nom amb què es coneixia aquella partida del terme abans de ser urbanitzada, i l'escola comparteix veïnatge amb l'ermita de Sant Miquel.

Esperem que, mentre no arriben els dies de festa, us engresqueu a retornar per una estona a la nostra escola tot resseguint la trajectòria de l'ensenyament a Ascó. Així que després de convidar-vos a la lectura, també volem aprofitar per desitjar-vos una bona Festa Major amb salut i amb ganes de xalera en companyia dels veïns, amics i parents.

Bona festa major!

Biel Pubill i Soler

Josep Maria Raduà i Serra

Monogràfic II: 125è aniversari de l'arribada del ferrocarril a Ascó

Ahir el blog es feia ressò d'una de les temàtiques del monogràfic que encapçala el programa de la festa major d'Ascó (els cinc segles de presència dels hospitalers a la comanda d'Ascó) i que hem elaborat juntament amb Biel Pubill.

Avui us presento l'altre tema que es treballa com és la presència del ferrocarril a Ascó i amb tot el canvi que va comportar en les comunicacions. 

És per això que us adjunto un fragment de la introducció en què donem a conèixer el perquè de la temàtica escollida tot contextualitzant-ho.

Finalment no volem passar per alt un fet històric relativament recent, l’arribada del ferrocarril a Ascó ara fa 125 anys, però que és innegable que va canviar la perspectiva i les comunicacions. D’una banda, va suposar el declivi del transport fluvial de mercaderies per l’Ebre que va anar veient com any rere any s’anaven perdent embarcacions, i per tant, moltes de les feines vinculades al riu. D’una altra banda, s’obria una nova via de comunicació que aproximava aquests pobles d’interior de la Ribera d’Ebre amb ciutats properes com Reus i Tarragona, a la vegada que quedaven connectats amb capitals com Barcelona i Saragossa. En certa manera, la modernitat i el progrés va arribar a casa nostra amb tren.

Biel Pubill i Soler

Josep Maria Raduà i Serra

Monogràfic I: Els hospitalers, senyors del castell durant cinc segles

Un any més, juntament amb Biel Pubill, tenim l'oportunitat d'encetar el programa de la festa major d'Ascó amb un monogràfic que és un convit a fer una mirada enrere a la nostra història, a les tradicions compartides, al patrimoni a preservar.

En aquest 2017 hem optat per fer-nos ressò de dues efemèrides que es commemoren aquest any: els 700 de l'arribada de l'orde de l'Hospital com a encarregats de la comanda d'Ascó (1317-2017) i el 125è aniversari de l'arribada del ferrocarril a Ascó (1892-2017).

Us adjunto un fragment de la nostra introducció que explica el perquè del tema escollit:

Comencem traslladant-nos al castell, cap de la comanda d’Ascó. Per què? Doncs perquè ara fa set-cents anys que hi va arribar l’orde religiós i militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i que va encarregar-se del territori que estava sota el control del castell d’Ascó durant cinc segles.

El 10 d’agost de 1317, el papa Joan XXII, a Avinyó, dictà una butlla ordenant el lliurament dels béns del Temple existents a la Corona d’Aragó, a fra Martí Pérez de Orós, castellà d’Amposta, de l’Orde de Sant Joan. El 6 de desembre de 1317, al castell de la vila, prenia possessió de la comanda d’Ascó passant a mans de l’Orde de l’Hospital.

La persecució als templers s’explica sobretot per les reticències amb què eren vistos per alguns monarques europeus –com per exemple el nostre rei Jaume II- per l’acumulació de poder i riquesa. Els templers van capitular al castell d’Ascó el 12 de gener de 1309 després de patir un llarg setge de les tropes del rei català.

Probablement els hospitalers no ens han arribat amb aquella aura de misteri i llegenda que ha envoltat de sempre l’orde templera, però sens dubte bona part de la història medieval i moderna d’Ascó s’explica a partir de com l’orde de l’Hospital va organitzar les seves propietats –que no eren poques- de la comanda d’Ascó i de quina manera va impulsar una regulació jurídica pròpia.

Fins i tot l’escut d’Ascó recull la presència hospitalera, ja que a part del castell de la vila –en tant que cap de comanda- també s’hi representa una creu de Malta, que és un dels símbols de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i que consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços que formen sengles V amb el vèrtex al centre.

De l’època dels hospitalers podem parlar, entre d’altres, de les cases dels comanadors dins del poble atès que el mal estat de les estances del castell, a causa de diversos conflictes bèl·lics, van obligar a traslladar-se a dins del poble: seria el cas de cal Fortí, a la plaça de l’església, però també la casa del comanador Çapata, de qui encara es pot contemplar l’escut al carrer de la plaça nova.

Biel Pubill i Soler

Josep Maria Raduà i Serra

Monogràfic: Ascó, bressol d'artistes

Un any més, i ja en van deu, he disposat de l'ocasió de participar, juntament amb l'amic Biel Pubill, en l'elaboració del monogràfic que encapçala el programa d'actes de la festa major d'Ascó. És una oportunitat per fer una pinzellada a algun aspecte vinculat a la població, normalment de caràcter històric, patrimonial o etnològic, que ajuden a entendre la identitat asconenca fent una mirada enrere.

Aquest 2016 hem fet una proposta artística, ja que ens centrem en la biografia de vuit artistes locals (o bé nascuts a Ascó o bé amb vinculacions familiars al poble) representatius del segle XX i que ja no són entre nosaltres: Pere Daura, Josep M. Brull, Domingo Margalef, Nicolau Ortiz, Josep Gironès, Carmel Biarnés, Oriol Muntané i M. Teresa Linyan.

Adjunto un fragment de la introducció que justifica i contextualitza el perquè del tema treballat.

ASCÓ, BRESSOL D’ARTISTES

Ningú podrà negar que la cultura és el fet diferencial d’un poble. Els trets culturals són el resultat de segles de convivència, de creació i de recreació d’hàbits col·lectius que donen coherència a les relacions entre els membres de la comunitat i els doten d’un imaginari col·lectiu, conegut i respectat per tots i que té com a principal virtut cohesionar el grup.

Aquets trets culturals són resultat, alhora, de múltiples factors com pot ser la llengua, les festes, les arts, els ritus i símbols acceptats en el temps... A continuació donem un cop d’ull a alguns dels artistes asconencs més destacats del segle passat centrant-nos, exclusivament, en els que van sobresortir en la creació pictòrica i/o escultòrica. Amb l’ànim de donar una pinzellada –mai millor dit- general d’aquests artistes, no ens limitem a citar els nascuts a la nostra població sinó també referenciem aquells que hi van estar vinculats ja fos per ser descendents d’asconencs o tenir-ne vincles familiars.

Potser sí que es possible un poble sense cultura però també és cert que sense ella no hi ha identitat, no hi ha patrimoni. En bona mesura els asconencs som deutors d’aquests artistes perquè ells, amb les seves creacions, han fet aportacions importants a la nostra cultura i el seu llegat és el nostre patrimoni. A més, i com podrem comprovar al llarg del monogràfic, bona part de l’obra d’aquests artistes de referència es troba fora del nostre entorn més immediat, i en certa manera, són també uns ambaixadors del poble i de la comarca.

Dels vuit noms que es treballen en el text només hi ha una dona. És evident que era un altre temps i, en canvi, si a dia d’avui haguéssim de fer un llistat de persones vinculades a l’art, la majoria tindrien nom de dona. Per tant aquesta ressenya no fa més que retratar i posar en context un període de la nostra història.

Finalment, per damunt de tot, cal remarcar el paper suggestiu de la seva obra la importància de la qual rau, més enllà de la materialitat, en la capacitat d’impregnar i d’estimular l’interès a noves fornades d’artistes i creadors asconencs que s’han emmirallat en els nostres artistes del segle XX. Un art que amb ulls del segle XXI continua ampliant-ne l’abast ja que, sense anar més lluny, tenim l’art urbà en forma de grafit o bé el món de la fotografia, la imatge i el disseny gràfic.

Quan proposem aquesta aproximació a uns noms que han llegat el seu art, estem fent un tasca de valorització d’un patrimoni vehiculat a través de la pintura o de l’escultura. I pensem que aquests dies previs a la festa major esdevenen paradigmàtics per a recuperar aquest patrimoni artístic produït pels nostres avantpassats, en un període festiu de l’any en què ens reivindiquem com asconencs i que, en aquesta ocasió, amb la seva remembrança fonamentem i consolidem més l’imaginari col·lectiu.

Que aquest antic ritual festiu que celebrem anualment per honorar els patrons sant Miquel, santa Paulina i sant Gregori acompleixi la seva funció de reforçar les relacions socials, col·lectives i d’identitat dels asconencs i asconenques.

Bona festa major!

BIEL PUBILL i SOLER

JOSEP M. RADUÀ i SERRA

Monogràfic: 400 anys després... sigueu benvinguts!

De nou he tingut l'oportunitat de participar, juntament amb Biel Pubill, en el programa de la festa major d'Ascó amb un monogràfic dedicat a algun aspecte històric, cultura o etnogràfic del poble. Acostumem a tenir present efemèrides que recordin algun episodi de la història d'Ascó. Aquest 2015 no hem pogut passar per alt que es compleix el quart centenari de la promulgació d'una Carta de Població. Una vintena de pàgines que repassen els principals elements d'aquest document que va posar les bases per la repoblació d'un poble i d'unes terres que havien estat majoritàriament abandonades després de l'expulsió dels moriscos de 1610.

A continuació us adjunto l'apartat introductori del monogràfic que, com sempre, és una lletra de convit a la lectura del text i també una lletra de convit a la festa major.

QUATRE-CENTS ANYS DESPRÉS... SIGUEU BENVINGUTS!

La història d’Ascó ha generat al llarg dels segles importants episodis que han tingut repercussió en el propi esdevenir del poble i de la contrada. La seva ubicació geogràfica, a la vora de l’Ebre i assentat en la vessant d’una muntanya coronada per un castell, explicaria, sens dubte, que s’hagi convertit en lloc de pas per diferents civilitzacions, destacant especialment els segles de presència àrab, la posterior reconquesta cristiana, la convivència de vilatans de diferent professió religiosa, la conversió dels descendents àrabs al cristianisme –anomenats moriscos- fins arribar a principis del segle XVII a l’expulsió d’aquests cristians nous.

Aquest episodi de 1610 va ser un daltabaix econòmic i demogràfic per Ascó, ja que bona part dels seus habitants van ser obligats a deixar el poble i les seves possessions. En concret, això va afectar a 154 cases que representaven 784 vilatans: 251 homes, 256 dones, 81 nois, 47 noies i 149 infants.

A l’actual Ribera d’Ebre aquest decret d’expulsió també va afectar considerablement a Benissanet i Miravet, i riu avall, a Tivenys i Vilanova de Tortosa. En tots aquests indrets es va perdre gairebé dos mil persones, essent Ascó el poble de major afectació.

Vista aquesta pèrdua de població amb els perjudicis que ocasionava, pocs anys després (1615) es va atorgar una Carta de Població concedida pel Comanador d’Ascó, en Fra Pere Jaureche, en el qual s’hi establien les noves condicions de tinença de les terres així com les formes d’administració i de govern locals (l’anomenada universitat).

Una Carta de poblament és una concessió que fa el senyor d’un lloc, que pot ser des d’un rei a qualsevol altre càrrec nobiliari, passant, com en el cas d’Ascó, pel comanador pertanyent a l’orde de l’Hospital o santjoanista. Aquest tipus de document acostuma a promulgar-se amb un doble objectiu: “atreure-hi pobladors o arrelar la població ja existent en una localitat[1]”. En el cas que ens ocupa, és evident que calia substituir aquells veïns que havien hagut de deixar cases, terres i pertinences amb un nombre important. La primera interessada en què es treballessin de nou les terres era l’orde de l’Hospital, els quals des de feia tres segles havien esdevinguts els senyors del castell i de les terres que s’estenien sota el seu domini.

Aquest 2015 es commemora el quart centenari de la promulgació d’una Carta de Població amb un centenar d’articles o apartats que en molts casos donen notícia de l’Ascó de fa quatre-cents anys. Així que aprofitant aquest espai del programa de festa major, us proposem una aproximació a aquest moment de la nostra història a partir dels trets més significatius que apareixen a l’esmentada Carta, i us convidem a fer un recorregut per alguns dels espais que surten esmentats en aquest document de 1615.

Mentre esperem que la Comissió ho tingui tot a punt, a la gent d’Ascó i a tots els que ens visitaran aquests dies només ens resta esperar que comenci la festa.

Bona festa major!

BIEL PUBILL i SOLER

JOSEP M. RADUÀ i SERRA

---

[1] www.enciclopedia.cat

El tresor del Temple

Els secrets d'una fortalesa clau al tram baix de l'Ebre. Les excavacions a les ruïnes del castell d'Ascó deixen al descobert una fortalesa imponent, cabdal per explicar el domini de templers i hospitalers al sud de Catalunya, i segles d'antiga convivència entre musulmans, cristians i jueus a la vora de l'Ebre. (Sàpiens, 153 - març 2015)

Així comença el reportatge que apareix a la revista Sàpiens, que ha elaborat el periodista Oriol Margalef, i amb qui he tingut l'oportunitat de col·laborar. Una interessant aproximació a la història del castell d'Ascó, partint del moment de màxima esplendor, com va ser durant el temps de seu d'una comanda templera, sense passar per alt altres episodis i tot remarcant les tasques de consolidació i rehabilitació de les restes del castell que s'han fet en els darrers temps.

Monogràfic: el Tricentenari de la Guerra de Successió. Commemorar, reimaginar, cohesionar i projectar

Un any més, juntament amb Biel Pubill, tinc l'oportunitat de participar en el programa de la festa major d'Ascó amb un monogràfic sobre algun tema d'interès històric, etnogràfic, folklòric o cultural del poble. Enguany, en plena commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona i per tant, del final de la Guerra de Successió (1702-1714), hem estirat el fil per aquí i hem fet una aproximació al desenvolupament d'aquest episodi cabdal de la nostra història a casa nostra, a la Ribera d'Ebre; i hem fet un viatge en el temps per imaginar-nos la fesomia de l'Ascó del segle XVIII i com ha evolucionat a partir de documents o d'estudis que ja ho han treballat.

Us adjunto la introducció de la vintena de pàgines d'aquest monogràfic que també vol ser una lletra de convit a la festa major.

El tricentenari: d’una desfeta a l’esperança. Contextualització d’un conflicte 

El rei espanyol Carles II mor sense descendència (1700) i en el seu testament nomena hereu el francès Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França. Però hi havia un altre pretendent al tron, l’arxiduc Carles d’Àustria. El que havia de ser una disputa successòria es va convertir en un conflicte internacional entre les principals potències europees. En certa manera, també va ser, amb matisos, una espècie de guerra civil, ja que majoritàriament la Corona de Castella va ser partidària del pretendent borbònic, mentre que la Corona d’Aragó es va decantar per la Casa d’Àustria.

Del desenllaç de la Guerra de Successió, se’n va ressentir l’antiga Corona d’Aragó, ja que va patir represàlies com la implantació dels Decrets de Nova Planta (1716) que suprimia les constitucions catalanes i les institucions pròpies, tot assimilant-les a les de tall castellà. A grans trets, va suposar la pèrdua del control econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari propi, així com una capacitat legislativa avançada a l’època. Sense oblidar que la llengua castellana va passar a ser oficial i obligatòria a l’Administració i a la justícia.

No podem girar l’esquena al passat i deixar arraconada la microhistòria local. Enguany, encara que sigui modestament, ens pertoca donar un cop d’ull a l’Ascó del 1714, fer propostes per a una recerca metòdica i donar pistes o idees per a endegar anàlisis més exhaustius.

Un cop més el Programa de Festa Major esdevé el lloc idoni per a acostar als veïns a pàgines de la nostra història, recuperant documentació dispersa dels autors més propers i desfilant un discurs historicista que ens permet fer un retrat de com era la nostra població segles enrere.

Amb aquesta intenció, i en les pàgines que segueixen, donem notícia de com va viure la Ribera d’Ebre la Guerra de Successió anys previs a la desfeta del 1714, apuntem alguns dels enfrontaments bèl·lics que va patir la comarca, rescatem de l’oblit i posem en escena en Lluís Serra, capità asconenc que va tenir un paper destacat en nombrosos episodis bèl·lics, fem una aproximació a com deuria ser la fesomia del poble al primer quart de segle XVIII, i suggerim una cronologia d’esdeveniments històrics del 1705 al 1712 conseqüència del conflicte i que van trasbalsar la Ribera d’Ebre.     

Commemorar ni que sigui un episodi de memòria ingrata és una manera de conèixer què hem estat i de projectar l’esdevenidor. És per això que amb aquesta voluntat us convidem a endinsar-vos en aquest petit tastet d’història que ens acosta el programa de la festa major.

Bona festa major!

Biel Pubill i Soler

Josep M. Raduà Serra

Ascó al Terres Magazine #15

La revista digital de fotografia i viatge de les comarques de l'Ebre, TERRES MAGAZINE, dedica part de l'última edició a la vila d'Ascó posant especial atenció al nostre riu. Passar les pàgines virtuals d'aquesta revista és un autèntic plaer pels sentits, per unes imatges captivadores i uns textos que traspuen sensibilitat. Passejar per Ascó és una invitació a endinsar-se al tresor morisc que s'amaga en els carrers i carrerons, portes i portalades, perxes i asgorfes. 

La geganta, la reina Sança, permet evocar l'entramat de cultura popular que es belluga al poble.
Si fem cap a la plaça de l'església, es fa present no només la majestuositat artística de l'església, sinó també la figura d'un asconenc il·lustre, Sant Pere Màrtir, nascut l'any 1680 i màrtir a la Xina el 1747.
Recorrent Ascó pels sentits, no es pot passar per alt el gust d'una clotxa cuita al defora.
També hi té protagonisme el llaüt turístic Lo Roget, que permet copsar unes boniques vistes de dins del riu així com de la façana fluvial.

A més, tenim el privilegi de ser-hi presents amb algunes cites del llibre Cabussats a l'Ebre (Biel Pubill, Josep M. Raduà, 2009) i un apartat amb un petit recull d'algunes imatges que van donar forma a aquella publicació de memòria col·lectiva.

El text ha estat cuinat per Santi Valldepérez i les imatges fotogràfiques i de vídeo són de Guillermo Barberà, Santi Valldepérez i Adrian Lazeran.

Finalment cal remarcar un apartat que ens mostra la bellesa paisatgística i de l'entorn de la ruta que passa per la Punta de l'Àguila i el Pas de l'Ase, amb uns racons per perdre-s'hi i unes vistes impressionants (Text: Roman Alexandri; Foto: Andrei Moldovan; Vídeo: Vlad Pop)

http://www.terresmagazine.com/revista/15/1/Ascó/ca

Un poble de la mà de la cultura

Aquest és el títol que hem escollit amb Biel Pubill per encapçalar el monogràfic del programa de la festa major d'aquest any. Una petita publicació que acompanya el programa de festa i que proposa la reflexió, l’anàlisi o la coneixença d’algun aspecte rellevant d’Ascó, un espai que permet fer una aproximació històrica, etnogràfica, cultural, festiva... a aquest relat que compartim tots plegats i que explica l’esdevenir col·lectiu.

En aquesta ocasió, aquest espai es fa ressò de dos esdeveniments de l’actualitat recent que ens serveixen per fer una mirada enrere: la presentació de la Colla Gegantera d’Ascó i la celebració dels 25 anys dels Premis Vila d’Ascó.

Els apartats d'aquest treball són:

- El despertar dels gegants: Fa pocs mesos que va néixer la Colla Gegantera d’Ascó. Aquesta nova entitat apareixia amb la voluntat de dinamitzar aquesta tradició del folklore català al nostre poble a partir dels Gegants d’Ascó: Lo Falcó, que representa un cavaller de l'orde del Temple del segle XIII, i Na Sança, reina d'Aragó i comtessa de Barcelona, casada amb el rei Alfons I, que cedí a l'orde del Temple el castell d’Ascó i totes les seves terres -. 

Aquells gegants, des de la seva presentació i bateig a la Festa Major de 1995, han dormit la son dels justos a diferents estances municipals. Lo Falcó i na Sança han esdevingut uns autèntics Gegants de museu precisament per la seva constitució. En tots aquests anys ha estat difícil el seu trasllat i carregosa la seva manipulació per poder ser presents d’una forma habitual en actes locals com també en certàmens i trobades en diferents viles i ciutats. 

Amb l’impuls d’aquesta nova entitat, sorgia la necessitat de disposar d’uns Gegants que permetessin el seu lluïment festiu i l’intercanvi amb d’altres colles. El dissabte 23 de març de 2013 el Pla de l’Església era l’escenari de la presentació de la rèplica de Falcó i Sança, que iniciaven així la seva singladura, esperem que més reeixida que la dels seus predecessors originaris.

- Ascó, vint-i-cinc anys de cultura en lletres majúscules: Des dels anys vuitanta del segle passat i fins ara el poble d’Ascó s’ha anat dotant d’un ampli ventall de guardons culturals que van des de la literatura a la fotografia passant per la pintura o el periodisme. Ha estat una forma de donar projecció a la cultura des d’un poble petit però que ha disposat de recursos econòmics i humans per convertir el fet cultural en una de les seves cartes de presentació a l’exterior. Tot va començar amb els premis de narrativa i fotografia, als quals s’hi van afegir un certamen de Poesia que pren el nom de Joan Perucho (2006), el Premi de Pintura Sant Antoni (2008) i el Premi de Periodisme Carmel Biarnés (2009).

Atès que els primers premis han assolit la xifra de 25 edicions, us proposem un repàs a la trajectòria d’aquests guardons –però cenyint-nos als de caire literari-, a partir de la relació de les obres que han resultat guanyadores i que han consolidat aquests Premis Vila d’Ascó com un referent del nostre territori.

Estatuir Catalunya

Aquesta setmana s'ha donat a conèixer una publicació amb el títol Estatuir Catalunya fruit d'un any i mig de treball del sociòleg Salvador Cardús, el biòleg Ramon Folch i l'enginyer Sergi Rovira.
Aquest document és un informe d'un centenar de pàgines en les quals es precisa què caldria anar fent fins que arriba la independència perquè el dia en què arribi segueixin garantint-se els serveis i els drets de la ciutadania. En definitiva, han dut a terme un estudi detallat per conèixer quines accions cal fer per establir un Estat.

El document conté primerament una justificació i el resum executiu que condensa en poques pàgines el contingut de l'informe amb una sèrie d'idees clau.

És aleshores quan ja hi trobem el document detallat sota els següernts epígrafs:

1 - el procés cap a la independència

2 - la constitució del nou Estat: el reconeixement internacional, com caldria realitzar el repartiment de béns o el tema de la Unió Europea.

3 - l'organització nacional: on concreta qüestions de forma de govern, de nacionalitat i símbols, de llengua, d'ordenament jurídic, d'hisenda, d'ordre públic i defensa, i com generar una administració eficient.

4 - l'ordenament social i econòmic: incideix en aspectes cabdals en un territori com són l'energia, els recursos hídrics o les infrastructures, aspectes de recerca i innovació i sobre el sistema productiu, l'economia i la cohesió social del país.

5 - compilació d'actuacions: què cal fer en el sistema públic (fàbrica de moneda i timbre, correus, duanes, agència tributària, seguretat social, gestió de ports i aeroports i altres infraestructures...); també proposa accions polítiques a desenvolupar (l'estatus de l'espanyol, la nacionalitat o l'accés a la UE...) i quins són els actors que han de liderar el procés (Govern i Parlament).

L'informe es tanca amb el resum exectiu en espanyol i en anglès.

La publicació d'aquest treball dels experts es pot obtenir a la següent adreça:

http://www.vilaweb.cat/media/continguts/000/053/150/150.pdf

Fent-li l'ullet a la història

Un any més, en el llibre que recull el programa d'actes de la festa major, he tingut l'oportunitat de participar juntament amb Biel Pubill en un apartat monogràfic que es reserva per ressenyar algun esdeveniment destacat, la commemoració d'alguna efemèride, la glossa d'alguna entitat o persona... en definitiva, copsar algun aspecte que per la seva oportunitat es decideix donar-hi èmfasi.

Enguany parlem de templers aprofitant que al llarg d'aquest 2012 es commemora la fi de l’orde del Temple, i amb la seva extinció, la fi d'una etapa de la història d'Ascó de més de cent anys, des que els templers van fer-se càrrec progressivament de les possessions del castell i la vila d’Ascó (segle XII) fins la seva desfeta a les primeries del segle XIV.

Amb aquest treball, proposem donar un cop d’ull a aquest moment de la història d’Ascó i alhora del conjunt de la comanda sota l’influx dels templers. També esdevé una bona ocasió per comprovar si resten evidències de les empremtes templeres en el nostre entorn set-cents anys després del seu domini.

La història dels templers, potser a causa dels seus costums i preceptes o potser per raó del seu dramàtic i fatídic final, ha generat secularment un gran interès per part d’historiadors i entre àmplies capes de població que s’ha acabat traduint en l’aparició de novel·les històriques –de ficció o no-, en llegendes de tresors i enigmes diversos, en pel·lícules... Nosaltres us convidem a apropar-nos-hi, en aquest cas, a partir de les investigacions i treballs de diferents estudiosos que han tractat com de rellevant va ser el paper que va jugar l’Orde del Temple a la Corona d’Aragó entre els segles XII i XIII.

Aquests són els apartats del monogràfic:
- De quan el Temple senyorejava Ascó

- La comanda templera d'Ascó, de com es va crear i com vivien

- L'enveja pel poder: la rivalitat amb els Entença

- La caiguda dels templers

- 700 anys després, què en queda?

Cavall fort 50 anys

Cavall Fort, la revista infantil i juvenil catalana per excel·lència, adreçada especialment per xiquets i joves d'entre 9 i 15 anys, està de celebració. Concretament està celebrant els 50 anys de vida. Està celebrant que cada quinze dies des de fa mig segle arriba a moltes llars i convida els seus membres a llegir històries i aventures, a aprendre i descobrir noves coses, a riure amb els seus espais d'humor, a concursar... A més, sempre hi podràs trobar interessants propostes d'activitats.
Per molts les aventures d'Ot el bruixot o de Jep i Fidel ja formen part del nostre imaginari de quan érem petits.
Per cert que aquest 2011 Cavall Fort ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura per la seva tasca de projecció social de la llengua catalana.
En recordar la tasca de Cavall Fort és inevitable pensar en cançons que també han format part d'aquest imaginari infantil dels de la generació anterior al Club Super 3.

Monogràfic II: la Joventut Conscient

Com es comentava en un apunt anterior, una primera part del monogràfic del programa de la festa major està dedicat al món dels llaüts com una de les embarcacions emblemàtiques del nostre Ebre.
Però també hem volgut tenir present la història d'una entitat del poble d'Ascó, un espai que hem titulat La Joventut Conscient: el motor cultural d'una generació.

En el monogràfic ens atansem a la història d’una de les entitats que als anys setanta i vuitanta va representar una alenada d’aire fresc en el món associatiu local. Es tractava de la Joventut Conscient, que tot i que avui desapareguda, en el seu moment va aplegar en el seu sí les il·lusions de joves asconencs i asconenques que van aprofitar l’entitat per vehicular les seves aspiracions amb activitats adreçades als seus integrants (grup de teatre, sortides...) però també a la resta de la població (jocs infantils, sopars de cap d’any o cavalcades de Reis, entre d’altres). De la seva posada en funcionament se’n celebren justament 40 anys, un bon motiu per celebrar aquesta efemèride i per fer un repàs al que va suposar la Joventut Conscient en aquells anys en què se sortia d’un període gris al qual es volia passar pàgina. Aquells joves d’aleshores també tindran el seu protagonisme en la nostra lletra de convit a la festa.

Monogràfic I: Riu amunt i riu avall

Un any més he tingut l'ocasió de participar, juntament amb Biel Pubill, en l'elaboració del monogràfic que acompanya el programa de la festa major d'Ascó. Per la festa major 2011 hem volgut fer una lletra de convit a la festa que hem titulat "Preparats per pujar a bord?" i és que enguany el riu, i particularment els llaüts, són protagonistes del text atès que està prevista per ben aviat la posada en funcionament del llaüt Lo Roget. Precisament Lo Roget ens ha motivat a fer una breu pinzellada a aquestes embarcacions que a mitjans del segle XX van desaparèixer d’un dia a dia viscut de cara al riu. D’allí van anar a raure en aquell imaginari melancòlic que hem anat configurant tots aquells pobles banyats per l’Ebre i que han estat testimonis de la desaparició d’un mode de vida arran dels avenços provocats pel progrés, la nostra particular “revolució industrial”.
El llaüt turístic ha estat batejat amb el nom de “Lo Roget”, en record a una llegenda que explica les peripècies i les aventures d’aquest bandoler que va protagonitzar la seva particular història d’amor. A mig camí entre ficció i realitat, ens atansem a la vida d’aquest bandoler que ens permet aproximar-nos a una època a cavall entre els segles XVI i XVII, quan les circumstàncies polítiques i socials del moment dificultaven la convivència entre els cristians vells i els moriscos (o cristians nous).