Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personatges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personatges. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de març del 2023

Ascó al portal "Historia Hispánica"

Aquests dies s'ha presentat el portal Historia Hispánica en el qual hi ha geolocalitzats més de 20.000 esdeveniments i 50.000 personatges, una enciclopèdia digital elaborada per la Real Alcademia de la Historia.
Quan busquem Ascó en el cercador, veiem que hi té catalogats dos personatges i cap esdeveniment. Els dos personatges són Sant Pere Màrtir Sans i Jordà, bisbe dominic nascut a Ascó el 1680, que va morir màrtir a la Xina el 1747. En paraules de Carmel Biarnés, "un català universal". L'altre personatge que hi apareix és Heraclio Gautier Larraínzar, un aviador militar nascut a Guadalajara que va trobar la mort a Ascó, en els primers dies de la Batalla de l'Ebre mentre conduïa el seu aparell.
San Pedro Mártir

Sans y Jordá, Pedro José. San Pedro Mártir. Ascó (Tarragona), 2.IX.1680 – Foochow (China), 26.V.1747. Misionero dominico (OP), mártir, santo.

Pedro José Sans y Jordá nació en la tarraconense Ascó, diócesis de Tortosa, el 2 de septiembre de 1680. El 6 de julio de 1698 hizo su profesión religiosa en la Orden de Predicadores en el Convento de Lérida, momento en que cambió su nombre de pila por el de Pedro Mártir y donde cursó los estudios de Filosofía y Teología. El 20 de septiembre de 1704 era ordenado sacerdote, y ejerció el ministerio sacerdotal en Lérida, época en la que se distinguió por la solicitud y caridad con que atendió a los heridos de la guerra de sucesión. Cuatro años después fue asignado al Convento de San Ildefonso, de Zaragoza, en calidad de predicador itinerante, allí se distinguió como apóstol del rosario de la Virgen María. Respondió a la necesidad de misioneros en Extremo Oriente y salió de Cádiz el 16 de septiembre de 1712 y a finales de agosto de 1713 se hallaba ya en Manila.
Aprendió el idioma chino y el 12 de junio de 1715 partía para las misiones en China. Convenientemente disfrazado, pudo introducirse en terrenos de misión en China, sometidos a fuerte persecución, donde comenzó a desplegar intensa actividad apostólica, en medio de grandes peligros, sufrimientos y dificultades en el distrito de Fogan. No mucho después fue nombrado vicario provincial de los misioneros dominicos para el período 1718-1720 y lo fue otra vez entre 1725-1727, pero cuando arreció la persecución, los frailes prefirieron retirarse a Cantón en 1730 para no perjudicar a los cristianos. Allí le llegó el nombramiento de obispo titular de Mauricastro, y coadjutor del vicario apostólico de Fukien, fue consagrado el 24 de febrero de aquel mismo año y el 3 de enero de 1732 sucedió al vicario apostólico en el cargo. Ante la responsabilidad que había adquirido y en vista de que poco podría hacer desde Cantón, decidió arriesgarse y con otros cuatro dominicos se internó en la provincia de Fokien en 1738, y fijó su residencia en Moyang. El 25 de junio de 1746 llegó un emisario del virrey de Fochew para prender a los misioneros. Monseñor Sans, de sesenta y seis años de edad, herniado, con vómitos de sangre y las piernas hinchadas, con habilidad y astucia se pudo librar de caer en manos de sus perseguidores. Después de días y noches sin comer ni dormir, agotado por la persecución, imposibilitado de andar, creyó llegado el momento de dar la vida por la fe: era el 30 de junio de 1746. Pronto fue apresado y conducido a Foochow, fuertemente maniatado, el día 6 de julio. Sometido a un pesado interrogatorio, dio una vez más testimonio elocuente de su fe. Encerrado en un calabozo con otros misioneros, tuvieron que aguantar indecibles tormentos. Fue decapitado el 26 de mayo de 1747.
El papa Benedicto XIV, en el consistorio del 16 de septiembre de 1748, cantó las glorias de estos mártires de China y le proclamó insigne. El papa León XIII lo beatificó el 14 de mayo de 1893, y Juan Pablo II lo canonizó el 1 de octubre de 2000. La Orden de Frailes Predicadores celebra su memoria el 15 de enero, junto con los demás compañeros mártires de China.


Heraclio Gautier Larraínzar

Gautier Larraínzar, Heraclio. Guadalajara, 10.VIII.1911 – Ascó (Tarragona), 28.VII.1938. Aviador militar.

Hijo de uno de los primeros aerosteros militares que hubo en España, ingresó Heraclio Gautier a los dieciséis años de edad en la Academia Militar de Ingenieros, en Guadalajara, de la que salió promovido a teniente en 1932. Decidido desde niño a ser aviador, logró ser en 1935 observador de aeroplano (pese a las dificultades creadas por la situación que a la sazón pasaba España). El 18 de julio de 1936 se encontraba encuadrado en las Fuerzas Aéreas de Marruecos, como observador de los Breguet XIX de Tetuán, y participó desde el primer momento en las operaciones del Estrecho, pasando en septiembre a formar parte del grupo de bombardeo 1-G-22, organizado con algunos Junkers 52 sacados del “puente aéreo”.

Con este grupo participó en los combates desarrollados en torno a Madrid aquel otoño, y en la dura batalla del Jarama, en febrero de 1937, en la que los Junkers marcaron la pauta de aquel “bombardearemos, caiga quien caiga” de Calderón.

Ascendido a capitán por méritos de guerra, continuó en la misma unidad, tomando parte en los vuelos de abastecimiento a los defensores del santuario de Nuestra Señora de la Cabeza, en el frente Sur, y, posteriormente, en el frente Norte, combatió en las campañas de Vizcaya y de Santander. Destinado como jefe de observadores al grupo 3-G-28, de trimotores Savoia 79, participó en la dura batalla que se desarrolló en torno a la villa de Belchite, en agosto y septiembre de 1937, donde las fuerzas nacionales, abastecidas desde el aire, realizaron una increíble y desesperada resistencia ante fuerzas enemigas veinte veces superiores en número. La labor del capitán Gautier, como jefe de observadores, fue calificada por el Mando como “muy precisa, de gran eficacia en sus bombardeos, muy valiente...”, pero él quería ser piloto, y en 1938 realizó el correspondiente curso, y el de caza, y terminado éste, fue destinado al grupo 3-G-3.

Cruzado el Ebro por las fuerzas gubernamentales el 25 de julio de 1938, era para éstas fundamental tender y mantener puentes y pasarelas sobre el río, constituyendo la existencia de estos medios de paso, preocupación constante de ambos contendientes a lo largo de la batalla, siendo la Aviación nacional la encargada de localizarlos y atacarlos a medida que eran tendidos. Durante la noche del 27 al 28 de julio, y para reponer los destruidos en los bombardeos del día anterior, tendieron los pontoneros republicanos un puente en Ascó, por el que al amparo de la niebla matinal, comenzaron a pasar una considerable cantidad de artillería y medios blindados.

Era necesario un reconocimiento del río, a baja altura, y se encargó realizarlo a la escuadrilla 7-E-3, que aquella misma mañana había llegado del frente de Extremadura, al mando del capitán Gautier. Decidió éste ser él quien realizara la peligrosa misión, y, acompañado de otro Fiat de su escuadrilla, pilotado por el teniente Robles, despegó del aeródromo de campaña de Escatrón y se dirigió al frente, viéndose forzado por las malas condiciones atmosféricas, a descender a menos de 100 metros del suelo, recibiendo un tremendo fuego cruzado de los muy numerosos emplazamientos de armas antiaéreas, automáticas, emplazadas por el enemigo en ambas márgenes del Ebro para proteger puentes y pasarelas.

La pareja de Fiat recorrió el río a lo largo, localizando el importante puente, pero no fue invulnerable a la maraña de mortales trazadoras, y el avión del capitán Gautier fue alcanzado por varios proyectiles; el teniente Robles le vio llevarse la mano al pecho y retirarla ensangrentada, continuando, no obstante, la misión hasta que, perdido el control del avión, fue éste a caer, violentamente, en terreno propio, perdiendo la vida Heraclio Gautier. El puente de Ascó fue bombardeado y destruido aquella misma tarde.

El heroísmo del capitán Gautier fue recompensado el día 29 (siguiente al de su muerte) con la Medalla Militar individual, y en el decreto de concesión, al relacionar los méritos que lo justificaban, se decía: “[...] culminando el día 28 de julio pasado en que, habiendo recibido orden de reconocer los puentes tendidos por el enemigo sobre el Ebro, tuvo que descender a menos de cien metros, por las deplorables condiciones meteorológicas, sufriendo intenso fuego enemigo, que motivó varios impactos en el depósito de gasolina y graves heridas al capitán Gautier, el cual, no obstante, prosiguió su misión hasta el final, poniendo de manifiesto su elevado espíritu en el cumplimiento de su deber, en el cual encontró gloriosa muerte”.

diumenge, 8 de gener del 2023

Voluntaris catalans a la Gran Guerra

En el número 249 de la revista Sàpiens (desembre 2022) es dedica un reportatge als voluntaris catalans de la Gran Guerra (1914-1918) i en concret a la voluntat d'Espanya de diluir la participació catalana en la Legió estrangera francesa, mostrant el seu suport al bàndol aliadòfil.
Més d'un miler de catalans van lluitar com a voluntaris i Sàpiens posa a l'abast de tothom la possibilitat de consultar tots els noms dels participants catalans com a voluntaris a l'exèrcit francès.
Es pot fer la consulta pel seu lloc d'origen dels Països Catalans, i també es troben ordenats alfabèticament.
D'Ascó apareixen dos noms: Manel Montané i Montané Anguera. Podria ser que fos la mateixa persona però anotada de dues maneres diferents? De ser així, les dades d'aquest voluntari fill d'Ascó podria ser:

MANEL MONTANÉ ANGUERA
Data de naixement: 22 de març de 1892
Lloc de naixement: Ascó (Ribera d'Ebre)
Data i/o lloc d’allistament: 1913
Ferides:
Data i lloc de defunció: 10 de novembre de 1918

De la Ribera d'Ebre apareixen dos voluntaris més: Joan Gil (Garcia) i Pere Inglés (Móra d'Ebre).

dilluns, 23 de novembre del 2020

Domingo Margalef i Agustí (1920-1989)

Santa Paulina
Avui fa 100 anys que naixia el pintor Domingo Margalef i Agustí (Ascó 1920 - Ascó 1989). En condicions normals, des de la regidoria de Cultura s'hauria preparat uns actes per commemorar l'efemèride, però que de moment haurà d'esperar temps millors.

A través de Carmel Biarnés, podem recollir alguns trets biogràfics. Ja als 8 anys la revista L'Aixerit li va publicar dibuixos, cosa que demostra com de ben aviat va destacar per les seves dots pictòriques. Va estudiar la primera i la segona ensenyança a Reus, assolint notes excel·lents en dibuix.

De 1936 a 1939 va rebre formació de l'aquarel·lista reusenc Antoni Fuster i Banús.

Entre 1940 i 1942 va participar en l'Exposició Col·lectiva ded Pintura i Artesania Comarcal de Flix i en la Primera Exposició Col·lectiva de Pintura de la Fira de Mostres de Reus.

En tornar del servei militar -on havia pintat pels oficials-, va dedicar-se a la pintura religiosa per la reconstrucció de les esglésies d'Ascó, la Torre de l'Espanyol i Corbera d'Ebre.

Va treballar per la col·lecció sobre l'Antic Testament Héroes Bíblicos de l'Editorial Salesiana, essent destacable la seva faceta d'il·lustrador de còmics en les editorials Bruguera, Turay i Hispano Americana.

Als anys setanta va participar en diferents exposicions col·lectives i molta gent d'Ascó recorda l'exposició en el marc de la festa major de 1976 en què va exposar una trentena de la seva trajectòria pictòrica amb obres com Barques al riu, Església d'Ascó, Baixada Placeta, Absis, Bodegó, Beat Pere Sans, Ribera d'Ebre, Illes, Santa Paulina, Sequerets, La barca...

Va morir el 19 d'abril de 1989.

Beat Pere Sans

Bufa de matines

Tim 7 tiros, núm. 9 (1964)


diumenge, 14 d’abril del 2019

Neus Català in memoriam (1915-2019)

Il·lustració: Luna Gil
Ahir moria als Guiamets, el seu poble natal, l'activitat de la memòria històrica Neus Català, un exemple de dignitat en la seva llarga vida. Precisament per recordar la seva trajectòria vital, us convido a llegir aquest conte de Ruth Prada, que es pot llegir al web No me cuentes cuentos.

Neus Català, la enfermera que plantó cara a los nazis

A la pequeña Neus, su padre siempre le decía:
—Nunca te acobardes y no le bajes la mirada a nadie.
Esta consigna fue para ella como un talismán que la cargó de valor para enfrentarse a las situaciones más difíciles que se puedan imaginar.
Neus vivía en un pequeño pueblo y era hija de campesinos pobres. De niña no podía entender por qué todos los esfuerzos de la familia se reservaban para que su hermano se hiciera maestro mientras que ella no podía estudiar. Así que se fue a Barcelona a estudiar para ser enfermera.
Cuando terminó sus estudios, empezó a trabajar en un orfanato atendiendo a ciento ochenta niñas y niños huérfanos. Pero entonces estalló la guerra en España. El día que las tropas llegaron a las puertas del orfanato y a Neus no le quedó otra alternativa que huir del país, dijo con voz firme:
—¡No sin mis niñas y mis niños! —entonces los cogió a todos y consiguió llevarlos sanos y salvos a Francia, donde fueron adoptados.
Sin embargo, lo peor estaba por venir. En Francia también había guerra; el país había sido ocupado por los nazis. Neus decidió quedarse y se unió a la Resistencia para luchar contra los alemanes, hasta que un día la descubrieron y la enviaron a un campo de concentración. Al llegar al campo vio tanto horror que se quedó paralizada. Pero entonces recordó la frase que tantas veces le había dicho su padre cuando era niña, alzó la mirada y decidió que no desfallecería.
En el campo de concentración las mujeres se organizaban como familias para protegerse unas a otras y las mayores cuidaban a las más jóvenes. Neus adoptó a una chica llamada Titi.
—Titi, quédate a mi lado y no te pasará nada malo. —le decía siempre Neus cuando las cosas se ponían feas.
Los nazis enviaron a Neus a trabajar a una fábrica de armas, pero ella y sus compañeras no querían que esas municiones sirvieran para ayudarles a ganar la guerra, así que empezaron a hacer sabotaje: mientras manipulaban las balas, escupían y les metían moscas dentro para dejarlas inservibles. Fueron tan listas y lo hicieron tan bien, que los nazis creyeron que las cosas salían mal porque eran vagas y las llamaban «comando de gandulas».
Neus resistió hasta el día en que terminó la guerra y se abrieron las puertas del campo de concentración. Consiguió sobrevivir muchos más años hasta llegar a ser una anciana centenaria. Y durante su larga vida, siempre mantuvo la mirada alta y desafiante, como le enseñó su padre.
Y así fue como Neus Català, con valentía y arrojo, luchó contra los nazis, salvó muchas vidas y consiguió resistir las situaciones más duras.

dimecres, 26 de desembre del 2018

Ignasi Biarnés, l'artista dels diorames

La capacitat creativa d’Ignasi Biarnés elaborant diorames no és cap sorpresa per la gent d’Ascó. Ignasi és capaç de reproduir escenaris a escala dels episodis bíblics que van envoltar el naixement de Jesús amb tota cura de detalls que dona un aire molt real a l’indret treballat.
Com s’ha dit en altres ocasions, Ignasi segueix l’estela iniciada en el seu moment per dos altres artistes d’Ascó, el pintor Domingo Margalef, i el polifacètic Carmel Biarnés, que tant a l’església com a les seves cases recreaven uns pessebres espectaculars. L’amic Ignasi compta sovint amb la col·laboració del seu fill Tomàs, amb la qual cosa, possiblement la tradició pessebrista d’Ascó pot tenir continuïtat.
D’uns anys ençà, Ignasi Biarnés, com a membre de l’Associació Pessebrista de Tarragona, participa en les exposicions de diorames que l’entitat organitza a la ciutat. Aquest Nadal de 2018 l’Associació compleix 90 anys i en motiu d’aquesta efemèride, Ignasi ha elaborat els tres Reis d’Orient a mida natural. Melcior, Gaspar i Baltasar presidiran l’entrada i sens dubte no deixaran ningú indiferent, com es pot veure a les imatges que acompanyen l’article. A més dels Reis, com cada any, Ignasi participarà amb un diorama a l’exposició col·lectiva dels pessebristes de Tarragona.
La passió d’Ignasi envers el pessebrisme es palpa en tot moment mentre continua immers en el seu treball artesanal en el que ha esdevingut el seu taller enmig d’un ambient acollidor i amb fil musical per l’ocasió. Amb aquest entusiasme et transmet la idea per al Nadal de 2019: fer una exposició a Ascó  que reculli tots els diorames que ha realitzat en els anys que porta col·laborant en l’Associació Pessebrista de Tarragona. A més, la petita aportació econòmica per visitar la mostra aniria destinada a la lluita contra el càncer. Segur que sí té aquesta idea, se’n sortirà. Així podrem contemplar diorames com Els reis seguint l'estel (2005), El somni de Sant Josep (2006) o Buscant posada (2007) i els més recents com Reus davant Herodes (2016) o Descans camí d'Egipte (2017).
Els diorames que elabora Ignasi no ens resulten estranys en tant que sovint alguns dels escenaris que utilitza ens són ben conegut –Cal Cavaller o el carrer dels Sequerets- i perquè ens recorda el nostre passat agrícola i ramader en qualsevol dels detalls de les figures utilitzades i de l’entorn representat.
JOSEP MARIA RADUÀ i SERRA

Article publicat a la revista Malpàs, núm. 100 (desembre de 2018)

diumenge, 5 d’agost del 2018

Micheál O'Riordan

Aquesta setmana, i coincidint amb l'efemèride del 80è aniversari de la batalla de l'Ebre, ha estat notícia la inauguració d'un quadre dedicat a Micheál O'Riordan, membre de les Brigades Internacionals que va creuar l'Ebre (entre Vinebre i Ascó) portant una senyera. Aquest quadre d'homenatge ha estat una iniciativa de la Comissió de la Dignitat i ja forma part de la col·lecció del Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre, a Gandesa.

 https://www.diaridetarragona.com/ebre/Sinaugura-el-quadre-del-brigadista-de-la-senyera-20180730-0022.html

QUÈ EN SABEM DE MICHEÁL O'RIORDAN (1917-2006)? 
Cercant a la xarxa, trobem un fragment del seu obituari al diari The Telegraph que fa referència al seu pas per l'Ebre.
During seven months of service O'Riordan reached the rank of corporal, and was a machine-gunner in the battalion's No 4 company which crossed the Ebro river at Asco on the moonlit night of July 25 1938. The attack took the enemy by surprise, and XV brigade reached the town of Gandesa, where, at the heavily fortified Hill 481 known as "the Pimple", it was checked by heavy casualties.
Durant set mesos de servei, O'Riordan va aconseguir el rang de corporal i va ser un artiller a la companyia número 4 del batalló que va creuar el riu Ebre a Ascó,  la nit il·luminada del 25 de juliol de 1938. L'atac va sorprendre a l'enemic, i la brigada XV va arribar a la localitat de Gandesa, on, a la cota 481* coneguda com pel "granit", a causa del munt de baixes.

LA NIT DEL 25 DE JULIOL PER MICHEÁL O'RIORDAN
A més, en una entrevista que se li va fer el 2005, l'any abans de morir, ens relata l'experiència d'aquella nit del 25 de juliol de 1938:
We went across the Ebro in the British Battalion. We had some Welsh, Scottish, we had some Cubans as well, people from Trinidad, all the English speakers together. English was the common language, you see. The commander at that time was Sam Wild who was also Irish in so far as his people were Irish, he was born in Manchester and he grew up in Manchester, but his blood stream was Irish and he said, “Now it would be a very good thing, a very good idea, while crossing the river, into Catalan territory, (it would be a good idea, according to the Commander, if) we carried the Catalan flag, as well as the Spanish national flag. And he picks out me - “You will carry the flag,” he says, “(because of) your Irish, you will understand what it means.”
I understood but I didn’t quite understand him about being given the job at the time. It (the flag) was in very brilliant colours, the red gold and so on like that and I had to lead with the Catalan flag and Samuel says, “As soon as you meet the first Catalan, you can give him that flag and he will be proud to get it!”
I made sure I met the first Catalan and I says “This is your flag, comrade!” and he understood it and was glad to have it. I was glad to get rid of it too, because it was too awkward, carrying a rifle and haversack. It was enough to carry your bags, carry whatever you had, so that was it.
Creuem l'Ebre el Batalló britànic. Érem alguns gal·lesos, escocesos, hi havia també alguns cubans, gent de Trinitat, tots els parlants d'anglès junts. L'anglès era l'idioma comú. El comandant en aquell moment era Sam Wild, que també era irlandès en la mesura que el seu origen era irlandès, va néixer a Manchester i va créixer a Manchester, però tenia sang irlandesa i va dir: "Ara seria una cosa molt bona, una idea molt bona, mentre travessem el riu, cap a territori català (seria una bona idea, segons el comandant) si portem la bandera catalana, així com la bandera nacional espanyola. I ell m'escull a mi: "Tu portaràs la bandera", em diu, "ets irlandès i tu entendràs què significa".
Però no ho vaig comprendre gaire en aquell moment. La bandera era de colors molt brillants, or, vermell i així successivament; havia de dirigir-me amb la bandera catalana i Samuel diu: "Tan aviat com trobis el primer català, pots donar-li aquesta bandera i ell estarà orgullós de tenir-la!".
Em vaig assegurar de conèixer el primer català i li vaig dir: "Aquesta és la teva bandera, camarada!", i em va entendre i es va alegrar de tenir-la. Em va alegrar desfer-me'n també, perquè era massa incòmode de portar un rifle i la bandera. Ja era prou portar les teves bosses".


LES CENDRES A L'EBRE
Finalment, sabem que des del maig de 2007 les cendres d'aquest Brigadista Internacional descansen a l'Ebre.

El 12 de maig de 2007, les cendres del Brigada Internacional irlandès Micheál O'Riordan [1917-2006] van ser dispersades per la seva família al riu Ebre prop d'Ascó, Catalunya. Va ser on havia portat la bandera de Catalunya a través de l'Ebre el 25 de juliol de 1938, en nom del Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional, durant el començament de l'ofensiva militar final de la República Espanyola.
Tota la família de Micheal va participar en aquesta cerimònia de memòria: el seu fill Manus, la seva filla Brenda, la seva nora Annette, el seu gendre Tony; juntament amb els cinc néts de Micheál: Dara i Caitriona McGaley, i Jess, Neil i Luke O'Riordan. Van estar acompanyats pel secretari general del Partit Comunista d'Irlanda, Eugene McCartan, i juntament amb un grup de familiars dels brigadistes internacionals irlandesos, britànics i alemanys, juntament amb altres amics britànics, alemanys, irlandesos, islandesos i catalans.
Brenda va cantar la cançó en idioma irlandès "An Raibh Tu Ag An gCarraig"? (Estaves a la roca?), Manus va cantar la seva adaptació d'un poema de l'escriptor comunista francès Louis Aragon, inspirat en l'himne nacional català "Santa Espina"; tots els membres de les famílies O'Riordan i McGaley van cantar "Viva La Quince Brigada!" - la cançó de Christy Moore inspirada en la seva lectura de la "Columna Connolly" de Micheal O'Riordan; mentre que els participants catalans van cantar l'himne nacional de Catalunya - "Els Segadors".
Les cendres de Micheál es van dispersar al riu Ebre, juntament amb un clavell vermell d’homenatge de cada participant.
(...)
Va ser a Ascó que, en un acte de solidaritat internacionalista, el comandant del Batalló britànic de la Brigada del XV Congrés Internacional, Sam Wild, havia triat el Voluntari irlandès per a la Llibertat, Micheál O'Riordan, per portar la bandera de Catalunya a través del riu Ebre el 25 de juliol de 1938, a l'inici de l'ofensiva militar final de la República espanyola.



A la imatge de la cerimònia de l'Ebre hi ha: Dara i Caitriona amb la tricolor irlandesa; Luke i Annette sostenint la bandera de la Columna Connolly-15 Brigada Internacional, amb els colors de la bandera republicana espanyola; Manus i Brenda; Jess i Neil sostenint la bandera republicana catalana.

Cota 481: eren les Brigades Internacionals que la coneixien com el Granit, es tracta del Puig de l'Àliga, a Gandesa.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Josep Màdico i Grau (Ascó 1904 - Reus 1970)

Aquest diumenge, tot fullejant el Diari de Tarragona, em va sorprendre llegir el nom d'un fotògraf asconenc, dins de la secció en què el Centre de la Imatge de Reus homenatja les figures que han destacat en aquest àmbit. 

Aquest és el contingut de l'article en qüestió:

JOSEP MÀDICO i GRAU (Ascó 1904 - Reus 1970)
Industrial del ram del comerç. Fotògraf creatiu
Un fotògraf inquiet
Botiguer, va regentar un establiment de queviures al carrer de Monterols, de productes especialitzats, amb prestigi i refinat regust de persona entesa en gustos minoritaris. El seu local era una mena d'institució de trobada i obligada tertúlia, on es parlava de filosofia naturalista, de muntanya, de fotografia i dels més variats projectes de tipus humà, artístic i cultural.
Al fons de l'establiment tenia instal·lat un aparell antic, visor de fotografies en relleu, on sovint es canviaven les imatges, i obtenia els elogis dels clients pel seu bon fer i cuidat prestigi de persona educada en el gust artístic.
Als anys vint, trobant-se treballant a Salou, es va unir a un grup d'amics seus de Reus i es dedicà a la pràctica d'esports. Més endavant es funda el Club Natació Reus Ploms, club on ell també practicava l'atletisme i la natació.
Integrat dins de moviments naturistes, deixeble del professor Nicolau Capo, va ser un apòstol del vegetarianisme. Donava sempre exemple d'una cura escrupolosa de la mateixa educació física, i no era gens estrany veure'l practicar a edat avançada la travessa al port de Salou.
Posteriorment, s'integrà al grup de gimnàstica del Centre de Lectura de Reus. Era membre de la Secció Excursionista del Centre de Lectura, així com de la Secció Fotogràfica, que per espai de molts anys enllaçà ambdues seccions.
Processava ell mateix les seves pròpies obres. Als seus inicis (anys vint) feia fotografies de gran format. El va fascinar el món de l'estereoscòpia. Va aprofundir coneixements de reulleu fotogràfic treballant amb la màquina clàssica del muntanyenc de l'èpica (Verascope Richard).
Participava amb força èxit a nombrosos salons de tipus local i estatal, on es prodigava en sensibilitats de recerca en dobles exposicions, trucatges, fotografia de bellesa en el camp dels models i el naturisme, i la particularitat del saló concurs de roses del Centre de Lectura.
Dissortadament, la pràctica totalitat de la seva obra es va perdre després de la seva mort, a causa d'una inundació a l'espai de tallers on ell guardava els seus negatius. Per tant, i de manera irreparable, es perdé la millor part de l'obra d'aquest inquiet personatge, del qual no es pot disposar de gairebé cap mena de dossier, sinó només del record que en tenen tots els seus companys de quan ell, personalment, mostrava els seus treballs.
La seva obra ha estat seleccionada a Temps de silenci. Panorama de la fotografia espanyola dels anys 1950-60, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i presentada al Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona, així com al Palais Tokyo de París, seu de la Mission du Patrimoine Photographique del Ministeri de Cultura francès.
Les seves obres han viatjat a altres exposicions col·lectives internacionals organitzades per l'AFR i patrocinades per Caixa Tarragona. La seva obra està inclosa dintre dels serveis de la Fototeca de Reus.
Recentment, la seva obra Patrulla rural de Guardia Civil ha estat seleccionada per a formar part de la Col·lecció d'Art dela Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (2014), fruit d'un treball realitzat al transcurs dels darrers dos anys, personalment per Josep Maria Ribas i Prosus, i en nom de l'Arxiu Històric de l'Agrupació Fotogràfica de Reus, amb la finalitat de reivindicar la memòria dels nostres pioners fotògrafs.

DIARI DE TARRAGONA, 5 abril 2015

dilluns, 8 de desembre del 2014

Personatges VII: Sant Pere Màrtir Sans i Jordà

SANT PERE MÀRTIR SANS I JORDÀ (Ascó 1680- Xina 1747)

Sant Pere Màrtir va néixer a Ascó, a ca Pinyol, el 3 de setembre de l’any 1680 i va ser batejat amb el nom de Josep Andreu, fill d’Andreu Sans i de Caterina Jordà.
Quan tenia deu anys, el seu pare el va enviar a estudiar a Lleida i el va deixar en mans del seu oncle, Miquel Jordà, germà de la mare, que era Capellà Major de la Seu. El juliol de 1697 va ingressar al convent de Sant Domingo de Lleida, després del noviciat va fer els vots de pobresa, castedat i obediència i per influència del seu oncle va prendre el nom de Pere Màrtir.
El 1704 és ordenat sacerdot pel bisbe d’Urgell, Julià Cano. En el setge a Lleida en la guerra de Successió acudia a auxiliar els ferits, curar els malalts i assistir els moribunds administrant-los els últims sagraments. Se’l coneixia com “l’àngel de la Caritat”.
Decideix emprendre un nou camí, les Missions, que el porten a Filipines (1712) i la Xina (1715). Al cap d’un temps va ser nomenat Vicari Provincial de la Missió, càrrec que va exercir durant vuit anys dedicat a la tasca evangelitzadora, especialment a la província de Fokien.
L’any 1729 les autoritats xineses, veient la tasca evangelitzadora dels missioners europeus, van decretar el desterrament de Fra Sans, el qual va refugiar-se a la ciutat de Canton. Aquell any va ser consagrat Bisbe de Mauricastro.
El 1732, juntament amb altres missioners, va ser expulsat de Canton i anaren cap a Macao. El 1738 va retornar cap al seu Vicariat Apostòlic de Fokien, i malgrat la seva delicada salut, complia amb les seves obligacions apostòliques.
El 1746 van denunciar les cases on vivien els missioners i els cristians. Així comença la persecució, tot i que en un principi va intentar amagar-se, finalment va decidir lliurar-se per evitar els perills a la família que l’amagava. Després de patir presó amb altres missioners, va ser traslladat a Focheu on va tenir lloc un judici en el qual va ser torturat i sentenciat a mort. Moria màrtir el 26 de maig de 1747.
El Sant Pare Benet XIV va elogiar les seves virtuts i treball apostòlic i el va declarar Màrtir Consumat (1748). Va ser beatificat pel Papa Lleó XIII (1893) i canonitzat pel Papa Joan Pau II (2000).
Font:
El Beat Pere Sans d’Ascó, de Carmel Biarnés

diumenge, 7 de desembre del 2014

Personatges VI: Bartomeu Blai de Salvador

BARTOMEU BLAI DE SALVADOR (Ascó, segle XVII)
De la nissaga dels Salvador d’Ascó, rep el privilegi militar de cavaller de part del rei Felip III d’Aragó i IV de Castella. El monarca atorga aquesta dignitat nobiliària el 29 de març de 1631, i en el document de concessió ja inclou l’escut familiar, assenyala que els honors s’atorguen en funció dels serveis que els beneficiaris presten a la corona, i en aquest cas, per la seva fidelitat a la corona, i honora a Bartomeu Blai i als seus descendents, però sempre en línia recta i masculina. El privilegi militar concedit és el de cavaller en el grau d’insigne, la màxima distinció en el grau de cavalleria, essent aquest un grau de noblesa no titulada, o sigui, sense ser un títol nominal.
L’ennobliment es fa a petició de Josep d’Espuny, membre de l’estament militar, segons carta que havia remès a través d’un notari, Miquel Pérez, de Barcelona, el 8 de març anterior. Josep d’Espuny presenta el candidat Bertomeu Blai Salvador per obtenir la nova dignitat davant la Reial Cancelleria, i el rei ho decideix vistos els informes pertinents.
Amb el privilegi militar es concedeixen tots els beneficis i dignitats corresponents al grau de noblesa que se li atorga, tots els que li són propis segons el dret del Principat de Catalunya, com són entre d’altres el dret de tenir escut propi: una pomera amb fruits abundants enmig d’un camp i amb la divisa de “Salvator Dissolvit”, i coronat amb un elm de front. El probable significat del lema de la família, “Salvator Dissolvit”, segons una de les accepcions, podria ser que “Salvador sempre compleix” els seus compromisos i les seves obligacions. La figura de l’arbre pot entendre’s per la seva vinculació i lligam a la terra, i que sigui una pomera amb tant fruit, representa una expressió al·legòrica a la fortalesa personal. Segons la concessió reial, l’escut es podrà reproduir a qualsevol casa de la família, a les habitacions, gots, vaixelles i coberts, i qualsevol de les seves propietats, sempre com a signe d’identitat i distinció.
Pel registre i drets fiscals del títol, es paguen 505 sous i altres imports a la Reial Cancelleria de Barcelona.
Com a signe d’ennobliment, Bertomeu Blai passa a ser De Salvador.
El nou noble està casat amb Elisabet Bellver, filla hereva del notari Pau Bellver, que exercí la professió de notari a Ascó durant molts anys, en una casa situada a la plaça de l’Església. El succeeix com a cavaller el seu fill Pau de Salvador.

Font:
Els Salvador d’Ascó, de Josep Serrano Daura


dissabte, 6 de desembre del 2014

Personatges V: Príncep de Viana

CARLES D’ARAGÓ, PRÍNCEP DE VIANA (Peñafiel, Castella 1421 – Barcelona 1461)
Viquipèdia
El Príncep de Viana, fill de Joan II i Blanca de Navarra, era el legítim hereu de la Corona de Navarra i Aragó. Estava en tractes el seu casament amb Isabel de Castella, amb el qual s’hauria esdevingut una unitat dels regnes, de no haver estat tot desfet per la seva madrasta, Joana Enríquez, segona esposa del seu pare, el rei Joan, i mare de Ferran el Catòlic. La reina consort Joana tenia tal animadversió cap al príncep de Viana, que va enemistar-lo amb el seu pare, fent-li creure que estava conspirant contra ell.
Més endavant, durant les Corts de Lleida de 1460, el rei va fer creure al seu fill que li retornava l’amistat, i un cop allí, va ser fet presoner. El 5 de desembre de 1460 estava al castell d’Ascó i allí se li féu el judici, però els hospitalers no li van trobar cap motiu de delicte i el van declarar innocent. Aleshores, Joana Enríquez se’l va emportar a Fraga, on es trobava el 16 de desembre, i també va ser declarat innocent. D’allí va ser emportat al castell de Morella. Catalunya es revoltà i es va apoderar de Fraga, i el rei temerós, alliberà el príncep, i el 12 de maig de 1461 entrava triomfant a Barcelona, i els conselleres el coronaren Príncep Governador General de Catalunya, el Rosselló i la Cerdanya. 
Envejosa, Joana Enríquez es va confabular amb el metge del príncep i el va emmetzinar. Va morir el 23 de setembre i va ser enterrat a Poblet.
Això va fer esclatar la guerra. Flix, la Palma d’Ebre, Miravet, Ascó, Horta i altres comandes hospitaleres es posaren contra Joan II i a favor dels diferents reis elegits per Catalunya, tots ells de poca durada: Enric IV de Castella, Pere de Portugal, Reiner d’Anjou i de Provença...
El 1462 els hospitalers de Miravet i d’Ascó, atemorits, es posaren al costat de Joan II mentre la gent dels pobles continuava fidel a la memòria del Príncep de Viana.
Durant la guerra civil que es vivia a Catalunya, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.

Font:
Història d’Ascó. Crònica il·lustrada

divendres, 5 de desembre del 2014

Personatges IV: Elisabet i Blanca d'Aragó i Anjou

INFANTAMENT A VINEBRE I BATEIG REIAL A ASCÓ (1302)
La comanda templera d’Ascó ha tingut el seu paper en episodis de la història del país. Així, el poble de Vinebre va veure com naixien el gener de 1302 les princeses Blanca i Elisabet, filles del rei Jaume II i de la reina Blanca de Nàpols. El rei va remuntar el riu per parlar amb el comanador d’Ascó, Fra Berenguer de Sant Marçal. El comanador Berenguer de Sant Marçal es va comprometre a preparar el lloc i tot el necessari per allotjar la cort que s’instal·laria a Vinebre esperant l’infantament.
Un cop nascudes les filles del rei, el monarca li va concedir al comanador la quantitat anual de 200 sous jaquesos.
El mes de maig el rei torna a Ascó, en aquesta ocasió per al bateig de les dues princeses a l’església de la vila. Després del bateig van celebrar-se grans festes amb jocs, balls i entremesos a càrrec de joglars francesos. A més, el rei Jaume va obsequiar tots els presents amb deu sous jaquesos.

ELISABET D’ARAGÓ I ANJOU (Vinebre 1302 – Estíria 1330)
Filla del comte de Barcelona i rei d’Aragó Jaume II el Just i de Blanca de Nàpols, va esdevenir princesa d’Aragó i reina d’Alemanya, en casar-se amb el rei d’Alemanya Frederic I d’Habsburg.
BLANCA D’ARAGÓ I ANJOU (Vinebre 1302 – Barcelona 1348)
Filla del comte de Barcelona i rei d’Aragó Jaume II el Just i de Blanca de Nàpols, prengué l’hàbit dels hospitalers a la catedral de Tarragona (1310). Fou educada al monestir de Sixena, del qual esdevingué priora el 1321.

Font:
Història d’Ascó. Crònica il·lustrada

dijous, 4 de desembre del 2014

Personatges III: Berenguer de Sant Marçal

BERENGUER DE SANT MARÇAL, L’ÚLTIM COMANADOR TEMPLER
Història d'Ascó. Crònica il·lustrada
Després de més d’un segle en què els templers havien estat influents en els poders de decisió europeus, comencen a tenir problemes. L’octubre de 1307 s’inicia a França un procés contra els templers acusats, entre d’altres, d’heretgia. Aquesta persecució es realitzà a instàncies del papa Climent V i del rei de França Felip el Bell.
En poc temps s’estén la persecució a tots els templers. No havien passat dos mesos que a Catalunya la major part de les comandes ja havien caigut sota el poder dels cavallers reials de Jaume II. Així, a finals de 1307 només resistien les fortaleses de Miravet –a les ordres del comanador fra Berenguer de Sant Just i el lloctinent fra Ramon de Sa Guàrdia-, i d’Ascó - defensat per fra Berenguer de Sant Marçal.
Vista la resistència dels castells d’Ascó i Miravet, el rei Jaume va intentar convèncer els defensors d’ambdós castells per què es rendissin. Per això va utilitzar l’ajuda de persones properes als responsables dels castells per què s’hi entrevistessin i aconseguir la deposició de la seva actitud. Així se sap que es concedí permís a Arnau de Sant Marçal perquè s’entrevistés amb el seu germà Berenguer, el comanador d’Ascó, per aconsellar-lo que es sotmetés a la voluntat del monarca.
El rei Jaume tingué paciència i prolongà l’assetjament. Sense aigua ni provisions, molts van caure malalts. Així s’arriba al 12 de desembre de 1308 que finalitza la resistència templera a Miravet. El 12 de gener de 1309 capitula la fortalesa d’Ascó.
Els templers detinguts als castells d’Ascó i Miravet van ser empresonats al castell de la Suda, a Tortosa.
En el judici eclesiàstic celebrat al claustre de la catedral de Tarragona, els cavallers van ser declarats innocents. L’últim comanador d’Ascó, Berenguer de Sant Marçal, s’adreçà al rei Jaume II reclamant-li els diners que li havia promès així com poder viure a la mateixa cambra del castell on residia com a comanador. El 1319 el rei li ho va concedir, tot i que més endavant li va ser retirat per què no va voler entrar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem o qualsevol altre orde. El 1329, el nou rei, Alfons III, li va concedir de nou una paga anual de 200 sous jaquesos i poder habitar a les estances del castell d’Ascó fins al final dels seus dies.

Llistat de comanadors templers
1182: Fra Bezó
1191: Fra Folch
1197: Fra Guillem de la Torre
1209: Fra Bonifaci
1213: Fra Dancó
1224: Fra Jordà de Miló
1227: Fra Ramon Berenguer
1243: Fra Domènech de Fraga
1274: Fra Bernat d’Almenara
1282: Fra Francesc Ça Tallada
1282: Fra Berenguer de Cardona
1289: Fra Berenguer de Vallvert
1293: Fra Arnau de Torroella
1297: Fra Berenguer de Sant Just
1297: Fra Guillem de Puignaucler
1304: Fra Berenguer de Sant Marçal


Font:
Història d’Ascó. Crònica il·lustrada

dimecres, 3 de desembre del 2014

Personatges II: Reina Sança de Castella

REINA SANÇA DE CASTELLA (1154-1208)
Viquipèdia
Sança de Castella va esdevenir reina d’Aragó i comtessa de Barcelona arran del casament amb el rei Alfons I el Cast (1174). La nova reina, com a dret d’esponsacili, va rebre el castell d’Ascó. Els templers, que ja senyorejaven bona part d’aquesta contrada, estaven interessats en aconseguir la possessió de la vila com a punt estratègic de control de l’Ebre. Aquesta es va fer de manera progressiva; així, el 1167 el rei Alfons I manllevava 1.200 morabatins als frares templers i aportava com a garantia, entre d’altres, la meitat de les rendes reials a Ascó. Per saldar deutes posteriors i encara de major quantia, el rei Alfons I es veié obligat a empenyorar el castell d’Ascó i les seves terres. Però no serà fins el 1182 que per saldar els deutes, s’atorga als templers el castell i la vila d’Ascó, però per dur a terme la donació, va caldre el consentiment i la signatura de la reina Sança, ja que a ella pertanyien des del seu casament.
A partir d’aquest moment es pot començar a parlar de la comanda templera d’Ascó que estava formada pels termes d’Ascó, Vinebre, la Torre de l’Espanyol, Riba-roja, Berrús, Vilalba i la Fatarella.
L’any 1210 el domini de l’orde sobre Ascó va ser reforçat amb la confirmació definitiva per part del rei Pere el Catòlic de la concessió que havien fet els seus pares, els reis Alfons i Sança, el 1182.

Font:
Història d’Ascó. Crònica il·lustrada

dimarts, 2 de desembre del 2014

Personatges I: Ramon Berenguer IV

Amb motiu d'una exposició, vaig tenir ocasió d'elaborar una petita semblança biogràfica de set personalitats que havien tingut alguna mena de vinculació amb Ascó. Així que a partir d'avui, i durant els propers sis dies, publicaré al blog cadascuna de les biografies dins de la sèrie Personatges.

***

RAMON BERENGUER IV (Barcelona 1113/1114 – el Piemont 1162)
www.mirabiografias.com
Comte de Barcelona, Girona, Osona, Cerdanya, Ribagorça i príncep d’Aragó. Es va destacar per l’ocupació de nous territoris que eren en mans sarraïnes. En aquesta empresa, va comptar amb el suport del comte Ermengol d’Urgell, així com de cavallers de l’orde del Temple. Precisament les seves expedicions van conquerir el territori que rebria el nom de Principat de Catalunya, entre aquests, el castell i terme d’Ascó.
Arran de la col·laboració que va obtenir dels sarraïns, tant els d’Ascó com els d’altres territoris de l’Ebre, el comte Ramon Berenguer IV va atorgar-los una Carta de Seguretat que els permeté romandre al lloc i conservar totes les seves possessions, la seva cultura, la seva religió, el seu dret i la seva organització política comunitària. Així, els sarraïns s'organitzen en la seva aljama i mesquita.
La població musulmana es manté dins de les muralles d'Ascó constituint la que es coneix com a Vila de dins i a l'exterior de la fortalesa es crea una altra població cristiana amb la seva pròpia organització política que es coneixerà com la Universitat o Vila de Fora.

Fonts:
Història d’Ascó. Crònica il·lustrada.